ENTREVISTA A: Núria Busquet, traductora i escriptora catalana.

En un any pandèmic i difícil com aquest, a Núria Busquet (Cardedeu, 1974) li va fer molta il·lusió que Louise Glück guanyés aquest octubre el Premi Nobel de Literatura. Ella va ser la primera –i de moment única- traductora que va apropar una obra de Glück, Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc), als lectors catalans. Cinc anys després de la seva traducció, “el meu inconscient ho sabia”, apunta sobre el Nobel Busquet, que com a escriptora ha aconseguit que la seva segona novel·la, Zona zero (LaBreu Edicions), sigui finalista del Premi Llibreter 2020, que entrega el Gremi de Llibreters. Una obra per acabar l’any amb esperança? “Qualsevol que sigui bonica, perquè la bellesa és el que ens salvarà”, conclou Busquet, preocupada per com afectaran a la societat les restriccions durant la pandèmia.

Pregunta (P). Va traduir Louise Glück ara fa 5 anys. Què va pensar quan recentment li van donar el Nobel de Literatura?

Resposta (R). Jo sempre penso que rebo pistes. Jo crec que ja m’ho pensava, o el meu inconscient ho sabia, perquè normalment els Premis Nobel els segueixo a la premsa, però aquesta vegada tenia interès. Quan vaig veure que va guanyar Glück, em vaig quedar flipant perquè no estava entre les favorites, que eren Carson i Atwood. Va ser una sorpresa molt interessant i a més em va fer molta il·lusió a nivell personal perquè l’havia traduït feia molt de temps i la tenia una mica abandonada, en el sentit que no en parlava gaire ni feia xerrades, i ha sigut una recuperació.

P. Aprofitant l’actualitat del Nobel i que la seva novel·la Zona zero és finalista del Premi Llibreter 2020, quina importància considera que tenen els premis literaris a Catalunya?

R. A la nostra cultura són molt importants per la rellevància que et dona a nivell de màrqueting i visibilitat. En alguns casos, massa importants, penso jo. Per a l’escriptor és important, però crec que a nivell de públic també ho és; al públic li crida més l’atenció una obra que ha guanyat o ha estat nominada a un premi.

“Quan tu tradueixes, t’introdueixes en el món literari d’un altre autor, i és inevitable que t’acabi ressonant, sobretot si és un autor que t’apassiona.”

R. Sí, sí. Quan tu tradueixes, t’introdueixes en el món literari d’un altre autor, i és inevitable que t’acabi ressonant, sobretot si és un autor que t’apassiona. Llavors t’adones que la teva obra va canviant, sobretot a l’inici. A poc a poc, es diu que vas trobant la teva veu, la teva manera d’expressar-te i amb la qual et sents més còmode.

P.  Des d’un punt de vista emocional, quina és la diferència més notable que veu entre el procés de traducció i el d’escriptura?

R. La traducció és molt més racional: tu estàs agafant un autor que ja té una obra escrita i l’estàs intentant traslladar al teu idioma, t’agradi  o no el que digui i com ho digui. En canvi, el procés d’escriptura és molt més personal: a mi m’agrada molt escriure perquè em fa descobrir moltes coses de mi mateixa.

P. Sobre Zona zero ha dit que li interessa el que passa als personatges que viuen a l’interior d’una història gran, com l’11-S. Per què?

R. Quan estàs dintre d’un gran moment històric, no n’ets conscient fins que el veus des de fora o al cap del temps, però no mentre l’estàs vivint. Un exemple és l’1 d’octubre: tots el recordem des d’una perspectiva molt exagerada perquè en el moment en què estava passant allò no érem conscients que estàvem fent una cosa molt històrica, només estàvem nerviosos i prou. En el cas de les Torres Bessones o Txernòbil, a mi m’apassiona pensar que hi havia gent allà dintre fent vida normal i que no eren conscients del moment que estaven vivint. M’agrada molt el concepte del límit: el moment en què la teva vida ha de canviar però tu no ets conscient encara que canviarà.

P. Podria, doncs, escriure un llibre sobre la pandèmia.

R. Sí, però tots els esdeveniments històrics s’han d’escriure amb molt de temps, s’han de mastegar, s’han de veure des de fora. En el moment emocional no es pot escriure res. O sigui, jo crec que encara no puc escriure sobre l’1-O, per exemple. No seria capaç, perquè encara no l’he entès. Quan l’entenguem, si és que l’entenem, que no sé si l’entendrem en algun moment, es podrà escriure. La gent que escriu sobre l’1-O no en té ni idea, de l’1-O, o sigui que tots aquests llibres ja els podeu llençar (riu).

P. Què creu que ha tingut Zona zero per ser finalista al Premi Llibreter?

R. Jo diria que ha vingut pel tema que hi ha gent que li ha agradat molt, el llibre, i n’ha parlat. Això ajuda, perquè clar, si són persones molt concretes que tenen un cert nom dintre del món editorial, et patrocinen, diguem-ne. És un boca-orella. I això dona nom.

R. Ha tingut coses dolentes i bones. De dolentes, per exemple, no vaig poder fer moltes presentacions i les estic fent ara com puc; com a escriptora, molt malament perquè, si el fet de tenir tres nens a casa no permet fer vida normal, doncs imagina’t escriure. Impossible. La part positiva ha sigut la capacitat de fer servir la videoconferència i les eines tecnològiques per portar la literatura més enllà. El fet de poder fer coses o veure coses via videoconferències m’evita molts desplaçaments i això és una meravella: ens hem descapitalitzat de Barcelona. La dolenta, l’angoixa i la sensació d’anar perdent coses que no volies perdre. Els bars, per exemple, que tenen una funció social. I la manera d’agrupar-nos, de fer sopars… Tot això està canviant de manera dolenta: ens ho estan imposant. Ho estan utilitzant per separar-nos i això és molt perillós; és la base del feixisme, perquè tu separes a la gent: si no sents les opinions d’un altre i només sents les teves i les de qui et diu el que a tu t’agrada, és perillosíssim perquè et tanques en la teva bombolla.

P. Un tòpic per acabar: quina obra recomanaria per sobreviure amb esperança aquest any de pandèmia per oblidar?

R. Jo tinc un llibre de referència a nivell d’assaig quan estic molt desanimada: Esperança en la foscor, de la Rebeca Solnit. És un llibre molt optimista perquè explica com en certs moments de molta desesperança les coses han sortit endavant. Es pot llegir qualsevol cosa que sigui bonica… Jo necessito ara llegir llibres bonics, ben escrits, no només que tinguin una trama. La bellesa és la que ens salvarà. Això és el que sabem fer bé, els humans: crear bellesa. També sabem crear molta merda i molta lletjor, però clar, la bellesa ho compensa.