0 Shares 275 Views

Entrevista a Jenn Díaz

10 Abril, 2019
275 Views

Jenn Díaz (Barcelona, 25 d’abril de 1988) és una escriptora i política catalana, diputada al Parlament de Catalunya, que el dijous 28 de març va participar a la tertúlia del Club de Lectura de la Biblioteca, sessió en la que es tractava sobre la seva novel·la “Mare i filla”.
Abans de començar la xerrada, vàrem parlar amb Jenn Diaz.

Per què escriu?
Suposo que és pel mateix que llegeixo, trobar les respostes que tothom es fa, i jo mateixa me les responc i ho faig millor quan escric. Vaig començar a escriure per fer una mena de seguiment mental i emocional, com un dietari, i utilitzava la ficció sobre experiències personals i les bolcava allà. Quan faig l’exercici d’escriure endreço el meu cap d’alguna manera.

Quan escriu una novel·la, ho fa cada dia?
Ara no. En aquests moments necessito vacances de les vacances per poder escriure.

Però, quan comença una obra, ja no ho deixa?
Contestaré com si no hagués entrat en la política, i com funcionava quan només era escriptora. Quan començo un llibre, les primeres setmanes em costa una mica trobar el to, i fins que porto unes 29 o 30 pàgines soc molt inconstant i irregular.

Té ja tota l’obra pensada?
No. Però com deia, quan ja tinc una mica l’obra definida, aleshores sí que escric cada dia, de 5 a 10 pàgines.

Corregeix i rectifica molt?
Faig tota la novel·la de cop i després la repasso dues vegades i quan l’entrego a l’editorial hi torno per mirar les anotacions dels editors i dels correctors i suposo que entre unes coses i altres, ho reviso unes 5 vegades.

En la seva feina de traductora, també ho revisa tantes vegades?
No soc tan curosa, perquè després de la meva traducció, vindran els correctors que ho repassaran bé.

L’any 2017 va decidir anar a les llistes al Parlament, per ERC. Per què pren aquesta decisió en un moment tan complicat de la política catalana i espanyola?
L’1 d’octubre, com a molta gent, a mi em va canviar la vida i vaig pensar que jo m’hi havia de posar no només com un actor passiu, que a banda de votar, de manifestar-me, de reivindicar i d’utilitzar el meu altaveu com escriptora i com a columnista d’El Periódico , també havia de tenir un paper més actiu. Per això quan em van demanar per anar a les llistes vaig dir que sí per diferents motius, ja que els qui tenim consciència de classe treballadora hem d’estar a les institucions, per poder decidir des dels barris on no arribava la política, sinó que ja ens la donaven feta. També perquè durant molt de temps he sentit que el catalanisme i el sobiranisme, i finalment l’independentisme i el republicanisme tenien un perfil molt marcat de persones per la causa, i jo tinc totes les característiques per no formar part d’aquest moviment perquè soc castellanoparlant, del Baix Llobregat, els meus pares són nascuts fora de Catalunya. Volia per això representar un tipus de gent del que fins ara s’han apropiat partits constitucionalistes, però sobretot, perquè sempre reivindico que les dones hem d’estar a primera línia i no val que quan et demanen participar, aleshores et facis enrere.

No se’n penedeix?
No encara. (riu)

Ara, fa unes setmanes, que va sorprendre a molta gent, en la seva declaració en el Parlament, afirmant que havia patit “Violència masclista”. Per què ho fa públic ara?
Tenia molt clar que tard o d’hora en la meva vida pública acabaria fent aquesta declaració. Sempre havia pensat que la faria com escriptora o sigui que seria mitjançant un article o en un llibre, però en entrar a la vida política vaig ser conscient que el meu altaveu era més gran i arribava a molta més gent. Vaig decidir que, a banda de fer la denúncia, jo havia de posar l’evidència al davant i el millor era parlar d’un cas real, d’un cas personal i posar-hi una de les possibles cares de les víctimes de la violència masclista. Això és el que vaig fer, parlar en primera persona en el Parlament de Catalunya.

En els seus llibres parla de la violència en l’àmbit familiar. Creu que cada família té la seva història de violència familiar?
Penso que posar a conviure un grup de gent, que pot estar en sintonia o no, en harmonia o no, que poden estar d’acord o no, i en tot cas només els uneix estrictament els llaços de sang, i han d’entendre’s tan sí com no, pot fer sorgir una violència que s’expressa de moltes formes. Com diu Virgínia Woolf, la família és un niu de perversions. Jo també ho penso.

Per acabar, la seva opinió dels Clubs de Lectura?
És una activitat que he descobert com escriptora, perquè com a lectora mai hi havia participat. Sempre havia considerat que la lectura era una cosa molt solitària i molt d’estar a casa teva. Arrel de la publicació dels meus llibres, i que m’hagin convidat a participar a comentar tan les meves novel·les com les d’altres autors, m’he adonat que quan socialitzes una lectura descobreixes matisos i lectures que potser no havies advertit, veient-hi també noves mirades. Ho trobo molt interessant.

Jaume Grandia

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria