Els sentiments es refreden per la distància i el pas del temps

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 41 – 2

En el capítol anterior vèiem com un pare de família, preocupat pel futur dels seus dos fills, decidia el pla d’estudis per l’hereu, el Jaume, i com aquest hi estava totalment d’acord. La seva germana Maria Teresa, la nineta de papà, per contra, se sentia molt nerviosa pel què li reservaria el seu progenitor: “M’haurà inscrit en un convent i voldrà que esdevingui monja? Ca, no vull ni pensar-ho!” cavil.lava inquieta. “Maria Teresa…” digué de sobte el seu pare fent un carraspeig per aclarir-se la gola. A la filla li va fer un salt el cor. “Per tu he triat el millor destí que pot desitjar una jove; el setembre prendràs l’avió i aniràs a una residència per a noies a Pennsylvània, als Estats Units d’Amèrica, on aprendràs l’anglès i, quan compleixis els 18 anys, començaràs la carrera que t’agrada a la Universitat de Pittsburgh. Jo m’ocuparé de tot i tu només tindràs com a objectiu tornar amb un títol que et permeti trobar una feina ben remunerada”. La jove començà a somicar: “No puc fer-ho, papa! Jo…jo vull començar la carrera de Medicina aquí i obtenir el títol en una universitat d’aquí”. “I l’anglès?” va preguntar el pare, ofuscat per la negativa de la filla. “L’anglès el puc aprendre perfectament en una escola d’idiomes de Manresa”.
El bon negociant estava davant un os dur de pelar. Ell sabia el veritable motiu de sa filla per fer-se la ronsa, però no el volia treure a col.lació com qui exhibeix una carta amagada; la va voler convèncer amb altres arguments: “Filla meva, tu sempre m’has fet cas i jo, d’ençà que vas néixer, he volgut el millor per tu. Ara ets una noia que promet però no pots conformar-te amb el que tens. Has de volar i assolir reptes que, per desgràcia, són vetats a la gran majoria de dones del nostre país. Mira-t’ho com t’ho miris, no és el mateix ser doctora en Medicina per una universitat espanyola que ser-ho per la Universitat de Pittsburgh.
Sàpigues que aquesta és una de les més prestigioses del món en la matèria. Vull que tornis amb l’anglès ben sabut i amb un gros diploma sota el braç”. Algú podria preguntar-se per aquesta dèria del pare per l’idioma de William Faulkner o Bette Davis, però cal tenir en compte que, com a bon professional que era, ja en aquella època, mitjans dels anys 60 del segle passat, s’ensumava que l’anglès esdevindria la llengua principal de comunicació arreu del món. I a fe de Déu que ho va encertar!
La Maria Teresa va entendre que no tenia altra opció que acatar la decisió del pare i començar l’aventura americana com més aviat millor. I el Manolín? Quan l’hi va dir es va entristir molt; tot i que sabia que la llunyania refreda sentiments, esperaria a que ella tornés. S’escriurien i de tant en tant es telefonarien; i quan vingués de vacances podrien estar junts i recuperar el temps perdut. Ella i el noi es van acomiadar en un racó del Bosquet de St. Fruitós amb llàgrimes als ulls. La Maria Teresa li va dir que l’estimava i ell també. Van romandre abraçats una bona estona. Llavors el Manolín es va treure de la butxaca dos retalls de cinta de color blanc i vermell on hi havia dibuixats tot de cors encadenats i l’hi va donar: “És de la fàbrica on treballo. Jo en tindré un tros i tu l’altra. Fem-li un petó i guardem-la. Cada nit, abans de dormir, me la guaitaré i pensaré amb tu. Et demano que tu facis el mateix”. Ella va fer un petó al retall de cinta del seu estimat i aquest al de la Maria Teresa. Es van tornar a abraçar, van guardar les cintes i cadascú se’n va anar a casa seva plorant.
El dia 2 de setembre, després de dir adéu als pares, la Maria Teresa va agafar l’avió al Prat i, després de fer escala a Madrid, va prendre un vol de la TWA fins a Nova York. Allà la passaria a recollir algú de l’internat i agafarien el tren fins a Pittsburgh, Pennsylvània. Cal dir que la noia es va adaptar bé a la residència femenina que son pare havia triat per ella i va fer-hi moltes amigues. Als primers mesos s’escrivia sovint amb el Manolín i ell li responia a volta de correu. El jove no era gaire d’escriure i les seves missives eren de quinze o vint ratlles com a molt.
Per contra, la Maria Teresa s’esforçava a explicar al seu enamorat el dia a dia en el col.legi omplint dos o tres fulls de lletra atapeïda, fins que, entrant en petits detalls, va començar a apareixer la paraula “partys”, així en plural, i la descripció d’alguns nois que havia conegut com un tal Eddie i un tal Justin, que maleïda la gràcia que li feia al Manolín.
Com es veia a venir, la freqüència de les cartes va anar minvant amb el decurs dels mesos fins que al final es va interrompre definitivament. Quan a l’estiu següent la Maria Teresa va tornar al poble per passar un mes de vacances a ca’ls pares, amb prou feines ella i el seu antic amant van tenir ocasió de veure’s i estar junts. Un calorós dimarts al migdia, en ple mes de juliol, es van trobar casualment al carrer de Padró, davant de cal Marquet, mentre ella anava acompanyada d’una cosina de Barcelona. El Manolín la va veure tan canviada que gairebé no la va reconèixer: duia un vestit estiuenc florejat, de faldilla acampanada, i un pentinat recollit per darrere amb una graciosa cua de cavall rematada amb un llacet que, evidentment, no era pas la cinta de color blanc i vermell amb petits cors encadenats que ell li havia donat abans de marxar. Li va somriure però el seu cor plorava per dins; va comprendre que aquella jove tan elegant, tan ben perfumada, tan “american girl” que tenia davant els seus ulls no era per ell. A més, la seva fredor l’acabà d’enfonsar. Van intercanviar unes paraules i, en acomiadar-se, ni tan sols es feren un petó: van estrènye’s les mans i tot seguit es giraren d’esquena per continuar cadascú el seu camí.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin