0 Shares 79 Views 1 Comments

Els pilars de la terra.

20 de juliol de 2021
79 Views 1

Per: Vicent Partal / Editorial de VilaWeb –

A Madrid, i segurament alguns a Barcelona, comptaven que amb l’alliberament dels presoners la gent ho deixaria estar, però no, ni parlar-ne.

Hi ha companys periodistes per qui sent un respecte diguem-ne reverencial. Puc estar-hi més d’acord o menys en tal o tal qüestió, però els reconec que porten dins seu la millor cara de la professió: la capacitat de veure-hi i sentir-hi més enllà d’on hi veu i hi sent la gent corrent. Gonçal Mazcuñan, un dels homes que va posar dempeus durant la transició el Regió7, n’és un. De manera que aquest dissabte, quan vaig rebre un missatge de correu seu, com faig sempre, vaig parar-hi un esment especial.

Mazcuñan em feia arribar un vídeo personal i una nota molt breu, aclaridora. El vídeo mostrava un fragment de la marxa del conseller Jordi Turull travessant el Principat, concretament al tram de Sant Benet a Sant Fruitós de Bages, durant la vuitena etapa. A un costat, s’hi veia una dona amb samarreta groga i barret, fent sonar el “Cant dels Ocells” amb la flauta travessera, mentre la llarga corrua de caminants l’aplaudia quan passava. De sobte, el conseller emergia entre els caminants, barret de palla i motxilla a l’esquena, i enregistrava les imatges amb el mòbil. Primer en horitzontal i després en vertical. I quan la dona ja enfilava les darreres notes, amb una mirada profunda i sentida, Turull desava el mòbil en la butxaca per anar a fondre-s’hi en una abraçada.

Una escena bonica, una més, podríem pensar. Però la mirada de Mazcuñan no és mai anecdòtica. Per això al correu m’indicava que la dona en qüestió era Anna Ortega, ànima de Música per la Llibertat, el grup, la iniciativa, que ha escampat arreu del país la tradició de tocar una versió del “Cant dels Ocells” solidària amb els presos polítics. La que Turull mateix havia escoltat des de la cel·la tantes nits.

La història mereix ser contada i jo la conte com me l’expliquen. El primer de novembre de 2017, una setmana després de proclamar-se la independència, setmanes després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i tan sols hores abans que el vice-president Junqueras i set consellers de la Generalitat ingressassen a la presó espanyola d’Estremera, Anna Ortega va recuperar una flauta que feia molts anys que no tocava i es va plantar a la plaça de l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages, tota sola, amb els seus fills. A les nou del vespre en punt. Va pensar que fer sonar el “Cant dels Ocells” era allò que ella podia fer per protestar. Que tenia la responsabilitat indefugible de protestar i que no havia d’esperar ningú per a posar-s’hi. L’endemà s’hi uniren tres persones. Dos dies després ja eren una dotzena i ben aviat la Música per la Llibertat es va anar expandint i estenent en moltes viles i ciutats.

Primer al BagesArtésSallentManresaSantpedor… I després en molts més indrets, no solament del Principat, sinó de tots els Països Catalans. Alguns ho han fet cada dia. Molts altres un dia la setmana. Tots fent sonar l’himne del mestre Casals. Solament ells, tots els qui han fet això en qualsevol plaça del país, saben què ha estat tanta perseverança. Trobar els músics, coordinar-los, fer les pancartes, repartir-les a l’hora de començar i plegar-les al final, enregistrar-ho, penjar-ho a la xarxa, fer-ho arribar dins les presons. La idea era simple, i tan simple com era. Però algú l’havia de tenir, i va ser l’Anna.

Divendres, el vespre abans de rebre el correu de Mazcuñan, vaig ser a Vic en un acte organitzat precisament per l’ANC i les Àvies i Avis de la Plaça (vídeo). A la mateixa ciutat on el dia abans s’havia fet una gran concentració que simbòlicament havia passat el relleu dels presoners del govern a la resta de represaliats. I encara no havia entrat al recinte del Sucre, on es feia l’acte, que els avis i les àvies, vestits amb samarretes grogues, ja em van explicar que havien decidit de continuar fent les concentracions cada dimarts, encara que els presos ja fossen al carrer. I que havien decidit de fer més coses, encara. I em van insistir, sobretot, que informàs els assistents que preparaven un autobús per a baixar avui a Barcelona a donar suport a Pol Serena, militant de Jovent Republicà que és jutjat al TSJC, on li demanen vuit anys de presó arran de la vaga contra el judici de l’1-O.

Acabada la conferència, Joan, un amic dels Alamús que també era a la sala, em va explicar que a Lleida havien pres la mateixa decisió: continuar. I m’arriben notícies de més bandes del país on passa això mateix. La gent vol continuar protestant, conscients que els indults han tancat, si de cas, nou carpetes personals però que hi ha l’exili i una repressió ferotge que no s’atura. I que, siga com siga, amb això no han enterrat ni poden enterrar la qüestió de fons.

No tinc la sort de conèixer personalment Anna Ortega, però aquests anys he conegut moltes Annes Ortega per tot el país. Gent d’una resiliència a prova de bomba que a mi m’agrada d’anomenar els pilars de la terra, perquè per a mi ho són. Són persones poc conegudes pel gran públic i fora del seu àmbit territorial, que defugen qualsevol notorietat, però que no defugen mai cap feina. I n’hi ha a cabassos. És gent que t’explica el país com si fos una part més del seu cos. Gent amb qui saps que pots comptar-hi sempre, fins i tot si els demanes la cosa més insòlita a l’hora més intempestiva. Gent que pot fer quilòmetres per debatre i per escoltar, per donar un colp de mà. Gent que no es descuida mai d’explicar amb un missatge concís i breu les novetats importants que no haurien de quedar fora del radar. I n’hi ha tants…

Ara, ahir ho vam tornar a viure amb l’estúpida utilització partidista de la polèmica sobre els hidroavions. Vivim un moment de molta confusió política, d’un gran desencís amb la classe política. I per això crec que és important de remarcar que aquesta gent, els pilars de la terra, és la que al capdavall és important. I que les seues decisions són les que a la llarga pesen i marquen la diferència. Per més desapercebudes que puguen passar al gran públic. Per més que no es vegen mai a TV3. Com ara aquesta decisió de continuar al carrer tocant el “Cant dels Ocells” malgrat que els presoners ja siguen a casa. A Madrid, i segurament alguns a Barcelona, comptaven que alliberant-los la gent ho deixaria estar, però no, ni parlar-ne.

D’ençà del 2006, el Principat ha viscut una epopeia extraordinària, el moment més vibrant de la nostra vida i pense que algunes lliçons ja les hauríem d’haver apreses. Entre el 2006 i el 2012, polítics de partits diversos van creure que aquest país era un país dòcil que podia ser conduït per les avingudes que ells pensaven que els afavorien. Fins que es van trobar arrossegats, de baix estant, per la rierada que havien construït quatre clarividents a Arenys de Munt i per allò que havien fabricat discretament milers i milers de dissidents –de gent que dissentia i dissenteix i dissentirà sempre de la política professional i professionalitzada. Allò que vam viure entre el 2015 i el 2017 és difícil de descriure, perquè per primera volta vam caminar junts, també amb els polítics, i vam fer allò que no hauríem somniat mai. I després, sí, els partits han tornat a fer política de part. Obsedits i encegats. I com a societat hem tornat enrere. Tant, que podem interpretar que els polítics professionals, al govern i a l’oposició, encara espantats per la llum del Primer d’Octubre, intenten de tancar la revolució per dalt, malden per donar per acabada la revolta catalana i volen tornar a sentir-se com si fossen els propietaris del país, en compte de ser-ne els servidors.

Tot plegat decep i entristeix, és cert. Però, al costat d’això, Anna torna a tocar la flauta travessera i Gonçal Mazcuñan em demana que m’adone del significat d’això. Mentre les àvies de Vic decideixen que avui baixaran a Barcelona a acompanyar aquest noi i que demà seran allà on sempre han estat, protestant tossudament alçades. I, què voleu que us diga? Són aquestes petites coses que fan que jo estiga tranquil i relaxat, satisfet de viure aquest moment en aquest país. Perquè comprove que els pilars de la terra no s’han mogut ni es mouran i que, per tant, com vam aprendre molt abans del gran Octubre, tot és i tot serà possible. Llegiu aquest editorial com el meu senzill homenatge a tota aquesta gent.

PS. Fa un parell de setmanes, us vam oferir un especial de les “Històries de VilaWeb” en què explicàvem divuit rutes de muntanya pels Països Catalans. Avui us oferim una visita a divuit platges i cales, amb un format espectacular que fins i tot us permetrà d’apreciar-les amb fotografies immersives. Ho trobareu ací.

1 Comentari

  1. Pingback: Editorial 1558. – Montpeita

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Isabel-Clara Simó – Porca vellesa.
19 views
19 views

Isabel-Clara Simó – Porca vellesa.

Redacció - 30 de juliol de 2021
Editorial 1559.
2849 views
2849 views

Editorial 1559.

Redacció - 30 de juliol de 2021
Agraïment.
89 views
89 views

Agraïment.

Redacció - 30 de juliol de 2021
Dades COVID a Sant Fruitós de Bages 29 juliol 2021
4444 views
4444 views
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com