Elogi dels mono varietals

M. 1459
A hores d’ara, gairebé que l’únic que m’importa del vi és la seva puresa, la seva qualitat i la seva personalitat. Per a mi doncs, volta de rosca als mono varietals; de veritat.
Estimo veure i trobar en el noble líquid mono varietal la seva personalitat, sense fissures ni matisos; ho vull tot d’ell, sense acompanyants ni aliats que moltes vegades ni tan sols això són … Vull veure tota la seva transparència, la pròpia, sense afegits que de vegades no entenc molt bé el perquè de tot això. He vist barrejar Gewürztraminer amb Parellada sense saber massa bé el perquè: Pinot Noir amb Ull de llebre, etc. etc., pensant de vegades fins i tot, que el vi es barreja expressament, com si fos per fer una liquidació d’estocs bodeguers. Com si només d’això es tractés, no important massa el gust poc afortunat que gairebé sens dubte obtindrà el producte final.
Que els “blends” els van inventar els francesos … doncs tant me fa, ningú és perfecte. El que interessa del noble líquid com apuntat abans, és la seva estirp i la seva identitat. De cap a peus. Sense dubtes ni recels, ni sospites, ni ombres de cap altra varietat que no sigui l’única, la pròpia.
Es tracta de poder distingir el que és del que no hauria de ser.
Un altre problema amb els “blends” encara que n’hi hagi d’agraciats, és que el consumidor final en general no s’assabenta de res. En el viatge còsmic del celler al consumidor haurà perdut molts punts ja que entre el distribuïdor, el venedor, el cambrer o servidor, ja hauran sabut ocupar-se bé, de que l’explicació final dels “cupatges” al consumidor, sigui banal i completament diferent a la practicada en origen; o sigui el resultant oral serà, segurament, el d’un nou vi i amb uns altres raïms.
De percentatges, (que és el que solen preguntar els més mediàtics), valdria més ni parlar-ne, penso jo per no esvalotar encara més al voraç galliner de torn. Cadascú els dirà a la seva manera, equivocada gairebé sempre.
Hi ha consumidors de vi que fins i tot encara creuen, a hores d’ara, que a una major quantitat aleatòria de diferents varietats de raïms intervinents en un “blend”, millor ha de ser el vi. Gran farsa i mentida.
Amb els mono varietals, és difícil que això passi. Per això els admiro, els vull sense reserves i sense dubtes. Encara que hi hagin mono varietals que agradaran al consumidor més o menys, tots tindran la seva personalitat única, no pretenen enganyar a ningú, ni ho necessiten. Van néixer bells i ho seran fins al final dels seus dies. Per bé o per mal.
No cal dir que hi ha “blends” possiblement al país gal, que són veritables obres d’art i cultura. Llàstima que les còpies, normalment acostumin a ser tan despietades, tan defectuoses i tan nefastes. És el que hi ha.