El tió

Miquel Puig Soler 14 de desembre de 2022

377 Views

La costum de fer cagar el tió és una tradició pròpia de Catalunya que també comparteixen alguns llocs de l’Aragó. Qui no coneix aquesta rutina tan arrelada del nostre país i que es repeteix tots els anys en la majoria de les llars es sorprèn pel fet que donem menjar i beure a un tronc de fusta perquè per Nadal ens cagui torrons, cava, vi, xocolata, llaminadures i altres regals. És una pràctica que amb el temps ha evolucionat fins a convertir-se en un acte lúdic imprescindible del dia de Nadal.

Els tions, de fa moltíssims anys, a part de treure’n profit per fer foc, segons una vella dita, també servien per oferir aliments als avantpassats. Antigament la gent creia que el fum que sortia per la xemeneia era una via de comunicació amb ells, i el foc de la llar, simbolitzava la continuïtat de la família tot deslliurant-la d’elements estranys o imaginaris. La cendra es llançava als conreus per propiciar-ne la prosperitat fins i tot, s’escampava sobre els llits per incrementar la fertilitat de la parella. Ens alguns llocs, després de cremar-lo, de la cendra en feien uns amulets que penjaven a l’entrada de la casa i dins les corts dels animals per evitar malaurances i foragitar desgràcies.

No sé si és certa o no aquesta antiga llegenda però hem de reconèixer que fer cagar el tió s’ha convertit en una pràctica imprescindible del dia de Nadal. Tots els infants volen garrotejar el tronc de fusta amb el deliri de guaitar sota la panxa cridant com energúmens i embogits per l’emoció de veure què ha cagat el tió. Qui no se’n recorda de quan érem a casa, davant la llar de foc encesa, la mare deia: aneu a resar un parenostre a l’altre habitació, mentre el pare posava els presents sota la manta que cobria el tronc; alguns d’aquells regals ja servirien per enriquir d’aquells dinars nadalencs que mai no he pogut oblidar. Actualment amb la modernitat, els més petits potser descobreixen el món abans d’hora, i això no sé on ens durà però sigui com sigui, encara tenim la sort de poder mantenir la màgia i l’encís de gaudir de Nadals com els d’abans.

Una altra de les tradicions que no pot faltar a cap taula el dia de Nadal és menjar els exquisits torrons; antigament sols es feien amb ametlla, mel i ou; ara, amb la modernitat, se’n fan de tots els gustos i colors. Tot i que no se sap ben bé quan van arribar a Catalunya, sí que es coneix que els àrabs els van portar per les zones de Xixona i Alacant; també saben i que la seva recepta ja apareix en alguns llibres de l’edat mitjana. Ells van crear aquest aliment tan nutritiu i alimentós amb la voluntat que es pogués conservar molt de temps i que, per tant, els seus exèrcits que es desplaçaven constantment tinguessin aquest menjar sempre a mà. Recordo, de petit que per tallar els torrons d’Alacant el pare s’havia de posar dret i trocejar-los amb la ganiveta del pa, de forts que eren. Això sí, no en quedaven mai ni dels uns, ni dels altres.

I no ens podem oblidar de les llamineres neules. Sembla que foren inventades casualment per una monja en intentar enrotllar farina torrada i sucre, probablement per sucar-ho en un got de vi dolç. El nom ve de la paraula llatina “nebula”, una boira molt fina, gairebé transparent. No sé si a la monja li quedaven rodones o ovalades les neules, però afegint-hi a la farina la resta d’ingredients com clara d’ou, mantega i sucre, va descobrir unes postres de Nadal espectaculars i boníssimes.

Cabrit al cava: Aquest és un plat que faig moltes vegades que ve la família. Sobretot als nens els sol agradar molt. Pot ser una bona opció per cuinar-lo qualsevol dels dies festius que s’acosten. Senzill, ràpid de fer i si el comprem ara, també econòmic. Hi ha supermercats que abans de festes venen el cabrit tallat,— costelles, cuixa, coll, tot barrejat— a molt bon preu. El podeu congelar i, ben protegit, us quedarà perfecte.

A l’hora de cuinar-lo és molt fàcil. En una paella amb abundant oli, feu fregir salpebrats i ben enfarinats els talls de cabrit, poc cuits. Els poseu en una safata per anar al forn ( que hi vagin balders). En el mateix oli hi feu daurar unes patates tallades a daus, no massa grans. Poc a poc, fins que quedin ben rossetes i cuites. Les incorporeu al cabrit. Coleu l’oli i n’hi afegiu més, de net. Trinxeu cinc o sis grans d’all, els barregeu amb julivert fresc i ho feu sofregir. Abans que s’enrosseixi, traieu la paella del foc, hi poseu un bon raig de cava i ho aboqueu a la plàtera,—tapeu-la amb paper d’alumini. Ho poseu dins el forn prèviament calent, cinc minuts i ja el podeu treure. Us agradarà.