0 Shares 80 Views

El temps és el barquer que ens porta d’un costat a l’altre de la vida

20 Febrer, 2020
80 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Epíleg – 1ra. part

Dimecres 6 d’octubre de 1952
Avui he començat a anar a la “cuna” del convent de les monges del Sagrat Cor. M’ho he passat fatal ja que era el primer dia que em deixaven sol, sense la mare ni ningú de la família. La majoria de companys són nens i nenes de la meva edat però també n’hi ha de més petits i de més grans. Quan sóc al pati, ma mare em saluda movent el braç darrere la finestra de la cuina de cal Marones que casualment dóna al convent; la veig i somric. Jo resto badoc guaitant aquella finestra i mossegant-me les ungles talment com una Bernadeta esperant l’aparició de la Mare de Déu i, de cop i volta, un altre nen, el Josep Maria Casajoana de cal Bonifaci, em veure’m bo i encantat, em dona una empenta i em fa caure a terra. Esclato en plors i ple de ràbia contra el col.lega que m’ha fet això. La germana Magdalena ve i em recull; em porta a un lavabo per rentar-me la cara plena de llàgrimes i mocs; em fa pujar a un tamboret; em guaito al mirall i veig un marrec d’ulls grossos, cabell ros i expressió trista. Soc jo, el Miquel, i tinc 2 anys.

 

Diumenge 11 d’abril de 1954
És la Festa de Rams i el poble s’aboca a la processó. Hi ha hagut benedicció de palmes i llorers davant el convent del Sagrat Cor. Tots anem molt mudats i jo estreno vestit de calça curta, camisa, jaqueta i un llacet; i també duc mitjons blancs i sabates de xarol. Anem plegats cap a l’església el meu amic Josep Fenoy i jo seguits per les nostres mares, la Trini Viñas i la Teresina Cortina, formant part de la llarga comitiva. Estem contents i feliços, jo portant la meva palma i el Josep la seva. Parlem de les nostres coses mentre el fotògraf Espinal ens fa una foto sortint del túnel i pujant la rampa mal empedrada que mena a la plaça de l’església.
Vaig camí dels 4 anys, porto una clenxa brillant i estic joiós. Els meus cabells rossos comencen a enfosquir-se.

Dijous 5 de juny de 1958
Diada de Corpus. Tinc 7 anys i em trobo enmig de la processó darrere un grup de nenes vestides de núvia seguides de nosaltres, els nens, abillats de diverses maneres, des d’un elegant vestit fet a mida fins al clàssic de mariner. Tots portem el llibre de la Primera Comunió a la mà i un rosari, a més d’un collar penjat al coll. Jo sóc l’únic que duc el vestit de color beig en una comitiva on predominen els blancs pel que fa a les nenes i els colors foscos per als nens. Avancem seriosos i dignes pels carrers del poble sota un cel gris amb l’aire perfumat de pètals de rosa i ginesta escampats arreu, i especialment a prop de les capelletes fetes pels veïns on ens aturem, mentre uns núvols amenaçadors deixen caure un plugim gairebé imperceptible. Darrere nostre, el mossèn Suñer manté el Santíssim Sagrament enlairat i es mou sota el pal.li sostingut per quatre homes. Més enllà, tot de gent seguint la processó i cantant junt amb el capellà: “Sant, sant, sant, senyor Déu dels Exèrcits, plens estan el Cel i la terra de la vostra glòria…”. Uns escolans, entre els quals el Josep Camprubí de Cordelles i el Josep Maria Casajoana de cal Bonifaci, ens flanquegen, portant ciris, l’encenser i un pal guarnit amb una creu al capdamunt.
Més tard, un cop acabada la processó i de retorn a l’església, el mossèn Suñer ens adverteix que a partir d’ara tenim “ús de raó” i que anem molt en compte amb els nostres actes perquè podem caure en pecat mortal. De tornada a casa, la meva mare em despulla i penja la roba en un armari. Poques vegades vaig portar aquell vestit. Vaig a la comuna i em miro al mirall: aquell nen d’ulls grossos, pell fina, cabells castanys clars i amb cara de “persona amb ús de raó” soc jo.

Dilluns 19 d’octubre de 1959
Tinc 9 anys i darrerament a casa hi ha hagut algunes millores que fan més distreta la meva vida després d’uns mesos malalt de tifus. Des de l’any anterior que tenim una ràdio marca Optimus que el pare li ha comprat al Mensa, i ara tota la família hi passem força estona amorrats. Cada dia, quan surto de l’escola nacional menada pel mestre Maties Bovet, corro cap a casa per sentir el conte “Tambor” que emeten per radio Manresa a dos quarts d’una, just després de la radionovel.la del migdia. També tinc un àlbum de cromos de xocolata Nestlè que m’obliga a intercanviar els repetits amb altres nanos que fan la col.lecció; es diu “Las maravillas del Universo” i té les tapes verdes. El meu avi Quim, d’ençà que el va veure, aprofita els pocs moments de lleure de què disposa per llegir-lo ja que, com a pagès que gairebé no ha sortit mai del poble, li permet descobrir indrets i paisatges increíbles.
El papa fa poc que s’ha comprat una Vespa i ha penjat la vella bicicleta que feia servir per anar a treballar a cal Carreres de Manresa i tornar a remolc d’un camió. Ara porta el Matamala de paquet. Curiosament, aquest company de feina es diu com ell: Josep Puig. A Sant Fruitós, a part d’ells dos i el meu cosí de ca l’Escrigues, n’hi ha un altre amb el mateix nom, el “Xiulet”. Disposar de la Vespa ha fet apuntar els meus pares a una penya on hi participa el Jaume Oliveres de cal Masot i el Robert Canadell de cal Siller (aquest amb la seva Lambretta) entre d’altres i, de tant en tant, fan excursions en família per diversos llocs de Catalunya.
La Vespa ens va molt bé per sortir a banyar-nos els caps de setmana d’estiu al riu Calders o al rec de la fàbrica del Pont. Quan hi anem, jo pujo al davant i m’estic bo i dret com un mascaró de proa entre els braços del pare, i la meva mare s’asseu al darrere de costat, i amb les cames penjades al vent.
Acabo d’anar al wàter de casa i, en rentar-me les mans, m’he vist al mirall com un nen de mirada trista, front alt, orelles obertes i prim com un secall. Tothom a casa espera que faci el “canvi”. Però… què coi volen dir amb això?

Divendres 28 de maig de 1965
Tinc 14 anys i la setmana que ve comencen els exàmens a l’Institut. Vaig a l’acadèmia Central de Manresa i ja no sóc el noi tan aplicat dels primers cursos de Batxillerat en què ho aprovava tot, àdhuc amb “sobresalientes”. Les assignatures per mi més difícils, com ara les matemàtiques o la física i química, són les que em fan suar i patir de debò. Ara diuen que em trobo a l’edat del “pavo” i em costa posar atenció a allò que ens expliquen els mestres. Reconec que em distrec molt davant la presència d’unes noies a classe, i noto unes pulsions en el meu cos que no controlo i m’angoixen una mica. D’uns mesos ençà em guaito sovint al mirall i jo mateix em sorprenc dels canvis en la meva anatomia. M’estan sortint grans a la cara i una pelussa sota el nas. També pèls a les aixelles i al pubis. Les cames se’m tornen peludes i tinc la pell del cos més sensible que abans.
Els meus amics del poble també han crescut i, els diumenges després de missa, els veig baixar en grup, junt amb la resta de jovent, per la carretera de Vic per veure quin programa cinematogràfic fan al Casino i prendre un refresc. Ja no son nens, sinó adolescents que van darrere les xicotes i fan broma amb elles.
En el pròxim número del Montpeità continuaré aquest viatge per la vida a bord de la barca que mena el Temps i que lentament em va endinsant en una mar procel.losa d’incert destí.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria