El temps és el barquer que ens porta d’un costat a l’altre de la vida

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Epíleg – 4rta. part

Diumenge 31 de desembre de 2000
Com cada Cap d’Any, som a casa d’uns amics de Barcelona per celebrar l’entrada de l’Any Nou. Ja fa 8 anys que vivim a St. Pere de Vilamajor però, per avatars del destí, l’empresa de Cardedeu la vam haver de tancar el juny de 1996 després que la fàbrica del nostre proveïdor principal fos comprada per una multinacional alemanya i ens deixés sense la distribució dels seus productes. Per sort, amb la venda del local vam poder liquidar els deutes de l’empresa ocasionats per la triple devaluació de la Pesseta duta a terme amb pocs mesos de diferència pel ministre Solchaga, i que va encarir el preu de les mercaderies de tal manera que el negoci havia deixat de ser rendible. Empès per la situació de precarietat en la que em trobava, sense feina i amb una casa hipotecada, junt amb un venedor de l’empresa en vaig crear una de nova per tal de fabricar un llevataps inventat pels meus cosins Ramon Brucart i Joseph Puig que, per la seva dificultat de funcionament, els costava molt de vendre

La seva societat, situada en uns baixos del carrer Edison de Barcelona, estava en bancarrota després de l’abandó d’un dels socis i nosaltres, hipotecant els nostres escassos bens, vam comprar-los la patent i els actius. Després de refer l’estri, l’any 1998 el llevataps PUIGPULL va guanyar el premi DESIGN PLUS a la Fira Internacional de Frankfurt, gràcies a la inclusió de l’esmentat tirabuixó en la secció de novetats. El fet d’obtenir un guardó tan prestigiós ens va obrir les portes de tot el món i, aprofitant la nostra presència al certamen, vam nomenar distribuidors a la majoria de països consumidors de vi. Molta demanda i èxit total de vendes. Tant, que ara el meu soci i jo ens passegem amb un AUDI 6 cadascú i hem comprat un local a Cerdanyola perquè serveixi de taller de fabricació, magatzem i oficina.
Després del sopar a casa dels amics de Barcelona, esperarem les campanades de TV3 i brindarem pel Nou Any amb el dubte de si encetem finalment el nou mil.leni o no. Jo formo part dels defensors del sí. Molts pensen que el nou mil.leni va començar ara fa un any però jo crec que no, que el segle XX s’acabarà un cop esgotat l’any en curs. Per aquest motiu, tal dia com avui de l’any passat, vaig tenir acalorades discussions amb alguns familiars i amics sense que ningú, ni ells ni jo, volguéssim baixar del ruc. L’única cosa segura i indiscutible és que el setembre vaig complir mig segle d’edat, soc mig calb, tinc els cabells grisos, una feina estable i un futur incert al meu davant.

Dimarts 30 de novembre de 2004
Tinc 54 anys i gairebé he perdut tot el cabell; els pocs que em resten me’ls tenyeixo de color castany fosc per semblar més jove. La còpia del nostre llevataps, apareguda un any després de guanyar el prestigiós premi a la Fira Internacional de Frankfurt, ens ha causat un greu perjudici car els nostres distribuïdors pensaven que era un producte únic i, per desgràcia, nosaltres no podiem entrar en una guerra per defensar la nostra patent arreu de món ja que ens hauria portat a la ruïna. Les vendes van baixar en picat i les discussions amb el soci van augmentar amb la mateixa proporció. Treient pit, ens hem embrancat a fer un altre llevataps més senzill i barat seguint la tendència, i a incorporar nous accessoris per al vi; però el cert és que l’època de les vaques grasses s’ha acabat definitivament i per això fa uns mesos hem canviat els dos Audis-6, ja amortitzats, per un Volkswagen Bora gris perla que hem utilitzat de forma alternativa el meu soci i jo per visitar clients i proveïdors. Com que les coses han anat a pitjor, finalment he arribat a un acord amb el soci i, gràcies a un préstec dels pares i a un compromís de pagament mensual durant deu anys, li he comprat la seva part de l’empresa, inclòs el local de Cerdanyola on hi tenim el taller i l’oficina, així com el magatzem. El caos dels darrers dies provocat per la seva marxa precipitada m’ha deixat el magatzem ple a vessar de material pendent de pagar i amb les comandes de la campanya de Nadal sense servir. Tot i que la meva dona i jo ens hem posat a fabricar manualment el llevataps tal com feia el soci, sort n’he tingut de la família que ha vingut en bloc a donar-nos un cop de mà. Veure mon germà i el meu cunyat amb llurs esposes, els nebots, la meva dona, les filles i jo mateix empaquetant a tot drap mercaderies al magatzem per distribuir-les a corre-cuita als clients, és un dels moments més emotius i inoblidables de la meva vida.

Dilluns 20 de maig de 2013
La venda dels nostres productes va remuntar després de la marxa del soci i, fins al setembre de 2007, vam aconseguir rebaixar els deutes de l’empresa a la meitat. Però, a partir de la tardor d’aquell any, les habituals compres d’accessoris amb publicitat de cara a Nadal per part dels cellers no es van concretar com a conseqüència de la profunda crisi econòmica que s’atansava i, a partir del 2008, vam entrar en una davallada en les vendes que ni la millora de les exportacions podia atenuar. El compte de resultats ha empitjorat any rere any i els bancs que ens donaven crèdit per a finançar les importacions d’accessoris, o bé ens el deneguen en el moment de la renovació o bé ens posen condicions d’usura per obtenir el préstec, encara que l’import concedit finalment sigui inferior a les nostres necessitats.
Tinc 62 anys i les mans desfetes per la fabricació dels llevataps PUIGPULL, amb el túnel carpià de la mà esquerra fet merda i una incipient artritis a la base del dit polze i als canells. La dificultat creixent a fer el muntatge de les peces m’havia portat al llindar de la desesperació ja que els deutes es tornaven a acumular i jo em trobava en un veritable cul-de-sac. Calia un canvi dràstic al front de l’empresa amb la incorporació de gent jove i amb idees per tirar el negoci endavant. Afortunadament, em vaig posar en contacte amb la CECOT de Terrassa que just havien engegat un programa anomenat “Reempresa” i, l’estiu del 2012, ara fa un any, vaig participar en una trobada a la fira de Montjuïc de Barcelona amb gent interessada a comprar petites societats per continuar-ne el negoci. Allà no vaig assolir res però, al cap d’unes setmanes, la CECOT em va trucar per dir-me que hi havia algú interessat a adquirir la meva empresa. Després de mesos de negociacions he arribat a una entesa amb el comprador i gràcies als diners que rebré, podré pagar tots els deutes pendents i deixar el negoci net i a punt d’iniciar un nou cicle sense la meva participació. Ara ens trobem a cal Notari de Cerdanyola per formalitzar la compra-venda amb el nou propietari. La meva vida laboral, després de 47 anys d’activitat, arriba a la seva fi.

Diumenge 8 de setembre de 2019
Avui compleixo 69 anys i em veig calb i envellit. Tinc dues netes precioses de la filla gran i un net nascut de la petita que ja ha complert 8 mesos. Soc un avi feliç i em trobo en un període dolç de la meva vida. El barquer Temps m’ha fet passar per etapes de sotsobra i de neguit per damunt de tèrboles aigües i, al llarg de la travessa, he hagut d’afrontar tota mena d’adversitats. Però he sobreviscut i estic sa i estalvi. L’época tardoral que ara m’acompanya és serena i calma com un paisatge després de la tempesta. La dona, a la qual ja no dic Maica sinó Carmeta, em fa costat i caminem junts agafats de la mà.
Mon cor batega tranquil i l’empeny l’amor de la meva esposa i la il.lusió de veure créixer els nets. En aquests darrers anys m’han deixat el pare i la mare, també familiars, i molts amics d’infantesa i joventut; tots han arribat a la fi de llur trajecte i ara són com estels que brillen en el cel del meu record. Però, gràcies a l’escalf de la meva família, no em sento sol. No sé quant em resta de vida, però cada jorn el gaudiré com si fos el darrer. El barquer Temps sí que és conscient del poc o molt que em cal esperar per atènyer l’altra riba i, cada cop que li pregunto, des del timó que guia la barca, em guaita i em fa un somriure sorneguer.