El temps és el barquer que ens porta d’un costat a l’altre de la vida

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Epíleg – 3ra. part

Divendres 28 d’abril de 1978
Tinc 27 anys. Una vegada tornat de la “mili” vaig deixar de fer de cambrer al bar restaurant Isidro i des de llavors que puc gaudir a fons de tots els dies de color vermell del calendari. Després d’un llarg període de “guateques”, discoteques i festes amb alternances diverses amb noies, em caso amb una mosseta de Barcelona, originària de Santpedor, que es diu Maica. Té 23 anys. La vaig conèixer a la discoteca Planeta 2001 de Barcelona mentre sonava una cançó de Barry White. Fa 3 anys que sortim junts i crec que l’estimo. Penso que el matrimoni, com tantes coses en la vida, és un aprenentatge; el pas del temps dirà si els engranatges s’ajusten bé i tot va fi com una seda. Mai no he cregut en l’enamorament a primera vista i penso que l’amor conjugal es guanya a base de renúncies, amb comprensió, amb la suma d’experiències comunes, amb paciència i amb molt de respecte mutu.
Soc a casa meva. Ja vaig vestit de nuvi i amb els nervis a flor de pell. Estic davant el mirall mentre la meva mare em fa el nus de la corbata. Ahir dijous vaig anar a cal barber perquè em deixés el cabell ben tallat i arreglat. Encara en tinc molt de cabell, malgrat que quan em dutxo me’n cau força. Veig un paio jove, de cara llisa sense arrugues i amb els ulls mirant-me fixament. “Sí, ets el Miquel i avui et poses una soga al coll. Esperem que tot surti bé i no n’acabis penjat”. Després de rebre l’últim retoc de la mare, entro dins el Seat 124 groc llimona de mon pare i ell em porta, junt amb la mare i el meu germà Carles, que serà un dels padrins de noces (l’altre serà el Joan Escalé de cal Victor), a la Cripta Gaudí de la Colònia Güell, prop de St. Boi de Llobregat (vegeu foto).

És un dia feiner i han vingut menys convidats dels que havíem previst; en total serem uns 70. Tant els amos de l’empresa on treballo com els de la Maica assistiran a la cerimònia nupcial. Tot seguit, a bord d’un elegant Ford CORTINA (el nom del model no és casual) de color gris metàl.lic amb xofer, els nuvis anirem a fer el banquet junt amb els convidats al restaurant Can Ribot de Santa Coloma de Cervelló. Demà de bon matí marxarem de lluna de mel cap a Paris amb un autocar de l’empresa Rutas i ens caldrà travessar tot França. El viatge serà llarg però pel camí ens aturarem a Carcassona, Tolosa, Llemotges i Orleans. Quan tornem, anirem a viure al nostre piset del carrer Marina de Barcelona del qual ja portem un any pagant les quotes d’un préstec de “La Caixa”. A partir d’ara tot el que faci al llarg de la vida ja no dependrà només de mi.
Dilluns 4 d’agost de 1986
Soc a St. Fruitós passant les vacances d’estiu amb els meus pares, la dona i les filles. Sí, tinc dues nenes de 6 i 3 anys que es diuen Esther i Neus. Junt amb dos socis acabo de crear una empresa a Santa Coloma de Gramenet on vendrem a l’engròs articles de ferreteria i menage aprofitant l’entrada del nostre país a la CEE i la supressió d’aranzels. Amb 35 anys al damunt em sento molt encoratjat i ple d’il.lusió. Ja he acabat de pagar el préstec de “La Caixa” i he aprofitat una oferta de la constructora Núñez i Navarro per fer-me amb un pàrquing al subsol d’un edifici al costat de casa, ja que aparcar per la zona de la Sagrada Família on vivim, cada dia és més complicat.
Al poble hi estem molt de gust. Cada matí anem amb els meus pares a la piscina que van inaugurar fa dos anys vora el torrent Fonteta, entre el camp de futbol i el Bosquet. Allà ens trobem amb una colla de vells amics de Sant Fruitós i ens remullem i prenem el sol fins a l’hora de dinar. Entre d’altres hi ha el Joan Oliveras de cal Masot, el Joan Font, el Pere Solà, la Pepita de cal Reboldosa i també la meva cosina Laieta de cal Canals. Tots estem arrecerats sota una magnòlia que ens fa ombra i perfuma l’aire amb les seves flors blanques i delicades. Sort en tenim de la piscina perquè fa molta calor i en cap altre lloc del poble s’hi està tan fresc.
Abans de tornar a casa, després de dutxar-me a la zona de vestidors, em guaito al mirall i m’adono que tinc el front amb entrades i una clapa sense cabell cada cop més ampla a la part de la coroneta. El pas dels anys comencen a deixar petja en el meu cos.
Dimarts 28 d’abril de 1992
Tinc 41 anys i avui en fa 14 que em vaig casar. L’empresa d’importació i distribució que vaig crear junt amb dos socis més ha anat creixent i el magatzem de Santa Coloma de Gramenet se’ns va fer petit; per això l’any 1989 ens vam traslladar a un local de Cardedeu amb zona ajardinada i tot, propietat d’un dels socis, on els tràilers que vénen d’Europa, a diferència de Santa Coloma, no tenen cap problema per aparcar i descarregar les mercaderies. Aquest fet, i després de considerar els pros i els contres amb la meva dona, m’ha animat a construir una casa amb vistes al Montseny en una urbanització de St. Pere de Vilamajor (municipi del Vallès Oriental) anomenada Can Miret, no gaire lluny de l’empresa on treballo. Encara que la Maica hagi hagut de deixar la feina de Barcelona, com que jo em guanyo prou bé la vida, crec que és una bona decisió, molt millor que no pas viure a la Ciutat Comtal on els embussos habituals d’entrada i sortida de la Meridiana fan els desplaçaments amb cotxe realment complicats. Ja han excavat els fonaments i comencen a pujar parets. Quina il.lusió! (vegeu foto amb la casa en construcció al fons i el Montseny nevat).
Llàstima que la meteorologia no acompanyi gaire perquè plou molt, el terreny està xop, i els paletes es veuen obligats a interrompre la feina sovint. El mateix problema però en una altra escala tenen els constructors compromesos a acabar les obres per a la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, a tres mesos escassos de la inauguració.
La setmana vinent continuaré explicant-vos a grans trets el meu viatge per la vida amb el company Temps fent de barquer. Serà l’últim capítol i el comiat.