0 Shares 1189 Views

El temps és el barquer que ens porta d’un costat a l’altre de la vida

27 de febrer de 2020
1189 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Epíleg – 2ona. part

Divendres 9 d’abril de 1971
Avui és Divendres Sant. Fa 5 anys, 7 mesos i 1 dia que visc a Barcelona amb la meva família de cal Marones. Treballo en una empresa d’accessoris per a la construcció fent d’administratiu i tots els dies de festa i caps de setmana exerceixo de cambrer en el bar restaurant Isidre, prop de la plaça d’Espanya, propietat del senyor Casasayas, parent de cal Canals. Ja m’he adaptat a viure a ciutat però m’agrada pujar a St. Fruitós de tant en tant per reveure veïns i amics. Ara hi soc per passar les festes de Setmana Santa i Pasqua amb els pares, avis i germà. Enguany comptem amb la presència dels oncles de l’Argentina. Fins a l’octubre de l’any 1950 havien viscut amb els seus fills en una casa coneguda com a Cal Perella, al capdamunt del poble, fins que la meva tieta Maria, que volia ser estrella de Hollywood, els va convèncer per anar a Amèrica. Era tan ingènua la pobra i tan desconeixedora del Mapa Mundi que segurament pensava que la ciutat de Rosario, en plena Pampa argentina, feia cantonada amb la Meca del Cine i es trobaria amb Cary Grant, Clark Gable i Tyrone Power saludant-la pel carrer.
Bé, tornant al tema, cada Divendres Sant al matí, després de la missa i processó de Via Crucis, el pare Pepito, l’avi Quim, el meu germà Carles i jo el dediquem a fer una excursió a peu a la font dels Burjons. Cal dir que l’hivern ha estat excepcionalment fred fins al punt que les copes dels pins del bosc de Les Brucardes s’han enrossit. Aquest cop ens hi acompanya l’oncle Pepito Perella. Passem una estona distreta tots junts i carreguem unes quantes garrafes d’aigua. En arribar a casa passat el migdia, només obrir la porta del carrer, ja sentim la flaire de l’àpat que ens ha preparat la mare Teresina: un suculent plat de bacallà amb patates i pèsols. Ens el mengem amb delit i, havent dinat, fem una llarga sobretaula amb els tiets i després veiem una pel.licula de romans a TVE, ja que no programen altra cosa. I no diguem la ràdio on tot el dia emeten música clàssica. Per si això encara fos poc, tant ahir, com avui i demà, tots els llocs d’esbarjo i diversió estan tancats. Quin avorriment! Tinc 20 anys, no soc lleig i faig 1,91 metres d’alçada. Amb la meva figura és de beneits estar reclòs a casa. El meu cos em demana sortir! Ja sé que, per qüestions de feina, no disposo de gaire temps lliure i no puc freqüentar discoteques o sales de festa els caps de setmana; per això totes les meves forces les guardo per participar en “guateques” amb amics i amigues de la meva edat, en el decurs dels quals berenem, bevem, juguem, ballem i amb les noies faig el que puc i em deixen (vegeu foto, jo soc el de la dreta).
Vaja, un fet normal entre el jovent crescut en temps de Franco, una època de forta repressió i amb la majoria d’edat als 21 anys. Amb l’Albert Satorra de cal Canals, el Josep Maria Casajoana de cal Bonifaci i el Jordi Baraldés de ca la Maria Agneta hem programat anar a ballar a una discoteca el dilluns de Pasqua a la tarda. Lloc: Santa Maria del Camí, prop d’Igualada. A veure si puc arrambar una mica.

Dimecres 6 de setembre de 1972
Fa dos mesos i mig que estic fent el servei militar a Palma de Mallorca. Soc al CIR 14 de Son Dureta, darrere el castell de Bellver. D’ençà que vaig arribar aquí el 19 de juliol des del port de Barcelona, després d’una travessa de 8 hores a la coberta d’un vaixell de la Transmediterrània, he de dir que patim una calor espantosa i no ha caigut ni una gota de pluja. En aquests instants, assegut a la part alta del campament mentre veig com es pon el sol, em cruspeixo un entrepà de mortadel.la comprat a la cantina en companyia d’uns amics reclutes. És el meu sopar. Tots fem cara de “pringats”, ignoro si per culpa del “bromuro” que diuen que ens posen en el menjar per calmar les nostres angoixes sexuals o què. Sento el xerric dels grills i una xiscladissa de falciots volant pel cel vespral. La resta és silenci i enyor. M’han forçat a posar-me a les ordres de l’exèrcit espanyol i em fan ballar al son que toquen. Se’n diu “humiliació patriòtica”. He perdut 12 kg des que vaig entrar en aquesta mena de camp de concentració i quan aquest migdia, abans de la “fagina”, m’he guaitat un moment al mirall del “retrete” mentre m’eixugava les mans, amb prou feines m’he reconegut; sé només que el paio amb ulleres i el cap rapat que hi ha a l’altra banda del vidre es diu Miquel i demà passat compleix 22 anys d’edat.
A part d’aprendre teòrica amb uns alfèresses molt trempats, formar, fer instrucció i anar a un camp de tir per desrovellar el Cetme, un dia m’han fet estar a la cuina pelant patates i rentant plats i olles; un altre m’ha tocat fer d’escombriaire al costat d’un carro tibat per un ruc, i encara en una altra ocasió m’han concedit el “privilegi” de netejar els lavabos i desembussar les latrines amb l’obligació de deixar-les netes i polides com una patena. Sembla mentida que al campament hi hagi gent tan guarra! A diferència d’alguns que, per influències imaginables, han estat rebaixats de fer aquestes tasques, la resta ens hem d’humiliar i fotre’ns. El capità que tenim, de cognom Margarit, un mallorquí amb bigoti i ulleres fosques, ens fa patir de debò a l’hora de la instrucció sota un sol roent (vegeu foto, jo soc el de l’esquerra, amb ulleres), fins al punt que alguns reclutes cauen desmaiats. Aquest oficial té el costum de fer-nos desfilar marcialment amb el braç ben enlaire, bo i cantant “Yo tenia un camarada…” d’evidents ressons hitlerians. No és estrany que a la meva companyia, la 6ª, per la severitat del capità filo-nazi que ens mana, li diguin “la pequeña legión”. Sort que el 24 d’aquest mes hi haurà la cerimònia de la Jura de Bandera en què vindrà la meva família i per fí sortiré d’aquest infern. Em friso per tornar a abraçar els meus pares i germà després de tant temps sense veure’ls.
Mentre acabem de cruspir-nos l’entrepà, un company amb la boca plena comenta si ens hem assabentat del què ha passat a Múnic, Alemanya, on justament aquests dies s’hi estan celebrant les Olimpiades. Davant la nostra curiositat ens informa que hi ha hagut un atemptat terrorista amb morts. El cor m’ha fet un salt: serà el preludi de la Tercera Guerra Mundial? Pel bé de la meva integritat física espero que no. Massa soldats al llarg de la Història, joves com nosaltres, han estat empesos a guerres que ells no han provocat, en nom d’uns interessos polítics i militars que mai no van comprendre ni assumir, però que, atiats per un patriotisme agressiu, van esdevenir carn de canó en conteses absurdes i ara només són creus anònimes en uns cementiris immensos, camps de solitud on hi plora el vent.
La setmana que vé prosseguiré aquest viatge a través de la vida guiat per un barquer anomenat Temps.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023
76 views
76 views

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023

Redacció - 28 de març de 2024
Editorial 1682
797 views
797 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Juguem amb la llum
55 views
55 views

Juguem amb la llum

Escola CEIP Pla del Puig - 27 de març de 2024
CNL Montserrat – Pel que fa als connectors
317 views
317 views

CNL Montserrat – Pel que fa als connectors

CNL Montserrat - 27 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com