El Secret de la Martina

Redacció 15 de juny de 2019

1753 Views

Montpetit 1 – juny 2019

Autora: Aitana Fernández Pérez – Escola Monsenyor Gibert – 4t. Educació Primària

Em dic Martina, tinc 9 anys i visc a Sant Fruitós, un poble de la comarca del Bages.
Avui estic molt nerviosa perquè demà tinc un examen i encara no he estudiat! Mentre sopem, els meus pares em pregunten: has estudiat per l’examen de mates? I jo els dic: sí, m’ho he estudiat tot. Jo ja sabia que no havia estudiat… però els he dit que sí, perquè sinó els meus pares s’enfadarien amb mi.
Me’n vaig anar a dormir neguitosa pensant en l’examen. A l’endemà, quan em vaig despertar, vaig anar al meu armari a buscar la roba. Quedaven quinze minuts per marxar cap a l’escola! Tot seguit, rebuscant una samarreta em vaig trobar un forat.
Què és això? No ho he vist mai! Hi vaig entrar sense saber què hi havia allà dins. Aquell forat es feia cada cop més ample i lluminós.
En entrar, em vaig sorprendre molt: era com un món màgic, ple de fantasia, on tot el que volies, apareixia de sobte. Tancava els ulls, pensava en un patinet rosa i en obrir-los el tenia al davant. Quina passada! – vaig pensar emocionada-.
Mentre caminava, em vaig trobar un gat que em parlava. Em diu:
– Hola Martina, què fas per aquí?
I li vaig dir:
– Com és que saps el meu nom? Com és que parles?
I ell em va respondre:
– Què no saps on estem?
Això és el Factory Dreams, o com dieu vosaltres, La Fàbrica dels Somnis. I va saltar de sobte darrere meu un unicorn: benvinguda Martina!
– Si vols, et pujo al meu llom i et porto a visitar tot aquest meravellós món fantàstic.
Evidentment vaig acceptar encantada.
Quan vaig baixar d’aquest viatge, després d’acomiadar-me de l’unicorn, vaig seguir descobrint aquell món. Hi havia una platja amb aigües de color de l’arc de Sant Martí on hi nedava una sirena amb escates de color rosa i lila, era molt bonica. Portava una vareta màgica i li vaig demanar:
– Hola, com et dius?
– Hola Martina, em dic Carla, encantada!
I amb la seva vareta em va convertir en una sirena com ella. Vam començar a nedar sense parar, passant per uns coralls brillants, de color platejat, eren preciosos. També em va presentar els seus amics, els cavallets de mar, que anaven tots en fila cap a casa seva.
De sobte vaig recordar que havia d’anar a l’escola…! La Carla em va dir:
– Martina, et passa alguna cosa? Fas cara de preocupació!
– Sí, estic molt preocupada… perquè acabo de recordar que tinc un examen de mates avui, que no he estudiat, que he d’anar a l’escola i que no sé com sortir d’aquí.
– Espera Martina, no t’estic entenent. Què és un examen? I què és una escola?
– Bé, més tard t’ho explico. Em podries ajudar a sortir d’aquí, si us plau? –li vaig dir-.
– I tant! Amb uns cops de “vareta”, et solucionaré el “problemeta”! – va exclamar-.
Força del vent i del mar, retorna a la Martina a la seva llar!!! I zas, vaig aparèixer a la meva habitació de nou.
La meva mare em va dir:
– Martina, que arribarem tard a l’escola! Desperta!
Al llevar-me, tot semblava una realitat, però la realitat era un somni. Quin ensurt! Però per si de cas, vaig anar a l’armari a comprovar si hi havia un forat. El que no em podia creure és que sí que n’hi havia un… ostres!
Sense pensar, vaig agafar la motxilla per anar cap a l’escola, encara seguia molt nerviosa, ja que no em podia treure del cap tot allò que m’havia passat. I encara més, ja que començava l’examen i no em podia concentrar. No sé com, però el vaig acabar.
Al cap d’uns dies, quan em van donar l’examen de mates, no m’ho podia creure, vaig treure un 10!
Feliç i molt contenta, a l’arribar a casa els hi vaig explicar als meus pares, que l’examen havia estat tot un èxit. I sense pensar-m’ho, vaig obrir l’armari per ficar-me al forat, i buscar la meva amiga Carla, perquè teníem una conversa pendent…