El riu del qual sempre sento la remor

Miquel P. Cortina 15 de juny de 2022

719 Views

“Si hi havia un riu al lloc on vam créixer, en sentirem sempre la remor”. Ho va dir l’Ann Zwinger (1925-2014) tal com ens ha recordat recentment el Montpeità. És cert: jo vaig créixer amb el Riu d’Or molt a prop de casa. El corrent de la seva aigua ja em senyalava des de molt petit, i sense jo saber-ho, la direcció que havia d’emprendre la meva vida anys després: riu avall en direcció cap a Barcelona, la meva segona llar, on em vaig fer adult i em vaig casar.

Però el Riu d’Or, que llavors anomenàvem “Ridò” perquè ningú no ens havia ensenyat com s’escrivia en la nostra llengua, era un ésser viu del qual depenien des de temps immemorials bon nombre de pagesos que conreaven (i conreen) els horts de la seva vora. De vegades el riu es mostrava esquerp, de vegades rialler i de vegades violent, sobretot després d’una forta tempesta. Llavors baixaven les aigües tèrboles i embogides per la seva llera desbordada, afegint-s’hi les del Torrent Bo en un aiguabarreig infernal, un afluent que, malgrat la seva discreció, de vegades es fa veure i sentir impetuosament per reivindicar que existeix.

Jo recordo el curs plàcid del Riu d’Or amb la seva remor xiuxiuejant, les dones que anaven a rentar-hi la bugada, els raucs de les granotes en les càlides nits d’estiu mentre sèiem en els bancs de la carretera o a la terrassa del bar del Casino menat pel Petxi. I també el petit escorxador situat davant la “gola” o els dos pollancres al costat del pont. Unes imatges i uns sons que es van esvaint en el fons de la memòria del poble i dels quals segurament ja no queda ni rastre en les noves generacions de santfruitosencs.

En els mesos hivernals la “gola” del riu sovint es glaçava i alguns joves agosarats aprofitaven per patinar-hi. No recordo cap accident per tal motiu, però jo havia sentit dir que algun cop s’hi havia ofegat algú a causa del remolí que feien les aigües i que arrossegava el malaurat infeliç cap al fons.

El dia de Nadal de l’any 1962 el poble (popularment conegut com “sanfritós”) va aparèixer cobert amb un gruix de neu de gairebé un metre d’alçada que va tenir els seus habitants incomunicats durant un parell de setmanes com a mínim, fins que van arribar les màquines llevaneus i ens van rescatar del nostre aïllament. La gent, mentrestant, a part de treure a palades la neu dels accessos a les cases, es distreia com podia i alguns, aprofitant que la inusual onada de fred havia atret moltíssimes espècies d’ocells forans, no van perdre l’ocasió de sortir de cacera. El Riu d’Or era l’indret on s’havien aixoplugat molts ànecs Collverd i llurs femelles provinents d’altres latituds fugint de llocs inhòspits, i els “intrèpids” caçadors del poble van baixar al riu per causar una veritable massacre entre les pobres bestioles. Recordo alguns caçadors amb el cinyell ple d’ànecs morts tot al voltant, que semblaven que portessin una faldilla escocesa. Ells n’estaven cofois, és clar, però jo, lluny d’alegrar-me’n, aquesta fou una imatge que als meus dotze anys em va colpir de debò.

En altres èpoques de l’any, al Riu d’Or s’hi pescava alguna carpa, però la canalla gaudíem caçant granotes i caps grossos. De vegades jugàvem a amagar-nos darrere els joncs que proliferaven a l’entorn de la “palanca” després esdevinguda “el pont del Paco”. Allà mateix, els carruatges provinents de les vinyes, s’aturaven per deixar beure el cavall o la mula abans de prosseguir el camí fins a casa.

Doncs, sí, tal com deia l’Ann Zwinger, jo porto la remor del Riu d’Or en el pensament. M’acompanya tota la vida i per això li expresso la meva gratitud puix que, malgrat la seva modèstia, mai ha deixat de portar aigua. No ha fet girar turbines de centrals elèctriques ni de fàbriques tèxtils, ni ha dut prou cabal per fer un embassament. Però durant segles ha regat els horts de Sant Fruitós, hem begut de la seva aigua i ens ha atemorit quan les seves embravides aigües sortien de llera en un somni de gran riu.

Mai he tingut ocasió de veure com el Riu d’Or es fon amb el pare Llobregat aigües avall, però tant me fa. Tampoc mai no vaig descobrir que és un simple afluent. Però ell és el meu riu i la seva remor plàcida i tranquil·la em dona pau en aquest tram final de la meva vida.