0 Shares 264 Views

El passat és un aiguabarreig de somnis i records al caire de l’oblit

29 gener, 2020
264 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 48.2

Continuo explicant la història del Manel, un home del Bages que de petit va viure la postguerra, es va casar, va tenir un fill i, per motius professionals, es va mudar a Santa Coloma de Gramenet amb la seva família on va exercir de mestre en un centre d’aquella localitat. Òbviament mai no va desatendre l’educació del seu fill, el Jordi, a qui estimava amb bogeria i pensava que sempre tindria al seu costat. Però, ves per on, el xicot, ja universitari, decidí emancipar-se i se n’anà a viure a Vancouver amb una noia canadenca que havia conegut en un Erasmus. Allà va trobar feina com a responsable per a l’Amèrica Llatina d’una multinacional.
La marxa del Jordi a un lloc tan llunyà va provocar un gran disgust al Manel. Dotze anys després, la seva dona, la Conxita, de salut delicada, va emmalaltir i morí víctima d’un càncer. Ara el Manel té 79 anys, està jubilat, en fa nou que és vidu i, arran d’una caiguda, ja no camina. Viu en companyia d’una boliviana, la Fulgencia, que té cura d’ell durant el dia. De tant en tant parla pel mòbil amb el seu fill, que l’ha fet avi d’un adolescent pèl-roig i pigat que li diu “grandpa” sense gaire convenciment, potser per la fredor de la distància i perquè mai no s’han conegut.
La seva cuidadora el treu cada matí a passejar amb cadira de rodes i no se sorprèn de trobar pel carrer molts estrangers. Marroquins, paquistanesos, xinesos i sudamericans conviuen actualment amb els colomencs d’origen andalús i extremeny arribats a Catalunya als anys 60 i 70 del segle passat, amb més o menys harmonia. Li fa gràcia que aquests es reivindiquin ara com “los colomenses de toda la vida” mentre els altres esdevenen els “immigrants” pròpiament dits, amb tots els prejudicis racials i culturals que això comporta. Un fet que preocupa el Manel és que, malgrat l’escolarització en català, les noves generacions només utilitzen el castellà entre ells i la llengua vernacle resta arraconada un cop més per l’aclaparadora presència del denominat “idioma común” als mitjans audiovisuals, als patis de les escoles i al carrer. Per si això encara fos poc, la gran majoria de nouvinguts estrangers aprenen “español” per entendre’s amb la població autòctona i ell mateix es veu obligat a emprar el castellà amb la seva assistenta boliviana per tal d’evitar confusions i malsentesos; just el contrari del que sempre havia fet i que certament l’avergonyeix i li fa replantejar moltes coses. “Les paraules, igual que els éssers vius, són substituïdes per unes altres, desapareixen i no passa res”, es lamenta.
En les llargues hores de solitud, el Manel té temps per pensar en la seva vida i sovint torna a recordar els anys de postguerra, la repressió, l’esforç econòmic dels seus pares perquè estudiés magisteri, els 40 anys de matrimoni amb la Conxita, el repte personal de recuperar i normalitzar una llengua mil.lenària parlada per Reis i Papes, l’anhel de viure en un país on tothom s’hi trobés a gust. Rememora els anys en què feia de mestre a Santa Coloma, el naixement del Jordi i el seu desig d’educar-lo en català, tot i que no li ha servit de res. Per uns instants la seva ment reté la imatge del seu fill estimat i, com cada vegada que ho fa, l’envaeix el temor que potser mai no el tornarà a veure. Llavors s’entristeix i plora en silenci.

Ningú el saluda, cosa que equival a dir que ja ningú se’n recorda d’ell
Un cop sortit d’aquest pou de malenconia, igual que una papallona que va de flor en flor, el seu pensament s’atura davant una evidència que sovint li provoca recança: quan passeja pels carrers de Santa Coloma on ha viscut tants anys, ningú el saluda, cosa que equival a dir que ja ningú se’n recorda d’ell. Ha esdevingut invisible i, degut a la seva minusvalia, se sent una càrrega per a la societat a la que va servir en moments difícils. Arriba a la conclusió que el passat, a mesura que el temps ens n’allunya, resta submergit en una espessa boira que difumina la gent i la memòria de les coses fins a l’oblit.
Des de la ponderació que li atorga la vellesa, viu amb desassossec el conflicte que hi ha actualment entre Catalunya i Espanya i es pregunta com hem pogut arribar a tan altes cotes d’incomprensió. Ell assumeix que les mentides constants de certs mitjans espanyols i la irresponsabilitat dels polítics han fet créixer odi i rancúnia allà on només hi hauria hagut d’haver diàleg i complicitat per trobar solucions. S’altera quan veu que alguns partits amb representació al Parlament de Catalunya burxen per trencar la convivència entre els catalans, per eliminar l’autonomia que garanteix l’Estatut posat a referèndum tot i que després fou malmès per un Tribunal Constitucional contaminat pel poder polític, tornar al centralisme pervers i acabar d’una vegada per sempre amb la llengua que tant mal els fa i voldrien desapareguda.
“Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña” va llegir una vegada, tot passant per davant d’un quiosc, a la portada del diari ABC de Madrid. El Manel, recordant aquella mentida, pensa: “…i el pitjor és que alguns s’ho creuen”. Desenganyat i impotent, somriu amb amargura tot esperant que la Fulgencia li serveixi el sopar i el porti al llit.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com