El català va de baixa?

Per: Miquel P. Soler

Sembla ser que el català se’ns mor d’inanició, de desídia i oblit. Les estadístiques ens estan dient que cada cop es parla menys. Als anys cinquanta tots parlàvem català i gairebé ningú no el sabia escriure. Era la nostra llengua i, com totes, l’apreníem a través de la transmissió oral dels pares, dels amics i de la gent que freqüentàvem. A l’escola, a les universitats i als centres d’ensenyança, havíem d’aprendre en castellà per força. La llei ho tenia establert així. Ara els joves entenen el català i el saben escriure, encara que la gran majoria enraonen en castellà. Quan van arribar al poble els primers andalusos nosaltres vam ser respectuosos amb ells i els parlàvem en la seva llengua per poder-nos entendre. Recordo que el meu avi Miquel no els entenia de res, però quan el pare va contractar un andalús perquè ens ajudés en les tasques de pagès, l’avi, de mica en mica, va anar aprenent algunes paraules per poder entendre-s’hi,— força que es va espavilar. Aquelles persones que van arrelar en el nostre poble, segurament, són tan catalans o més que nosaltres.
Quan vaig començar a provar d’escriure alguna cosa en català amb moltes faltes d’ortografia, ja devia vorejar els quaranta anys. Em va costar moltíssim. Reconec que encara faig moltes més faltes de les que voldria i això no canviarà, però vaig decidir que escriuria en català i és el que faig sempre. El tema del bilingüisme i tots aquells que el defensen, se n’estan sortint sense gaires dificultats, car és evident que cada cop es parla més en castellà. Nosaltres els catalans el sabem el castellà però ningú ens obliga a parlar-lo,— ho fem per pur servilisme, dòcils i de bon grat. Som així de mesells. Segurament ens ha fet molt mal la poca integració de la migració, sud-americana i marroquina. No tenen cap interès per la nostra cultura, ni per la nostra història i, nosaltres banaus, a pesar del minse esforç que ens demostren, ens hi adrecem en castellà. Com hi ha Déu, diria la mare, encara que ella també ho feia.
Quan tenia vint-i dos anys em va agafar la dèria d’anar a França per aprendre l’idioma i la seva cuina. Mig any abans vaig anar amb la Clàudia Figueras que em donés classes de francès,— sort en vaig tenir; tot i així, quan vaig posar els peus en el territori veí, no entenia gran cosa i em vaig haver d’espavilar. A Catalunya no cal espavilar-se, els forasters de seguida comproven que els entenem en castellà, i cap problema. Els ho posem en safata canviant d’idioma a la més mínima. Els catalans som així; quedarem una minoria irreductible defensant la nostra llengua com senyera d’una manera de ser i de fer.
De tota manera no cal fer-se mala sang, no crec que sigui sols un problema nostre. Segurament els passarà el mateix als francesos, italians i a altres en un futur proper. La nostra, sempre ha estat una llengua minoritària i amb tot aquest enrenou de la globalització suposo que cada vegada ho serà més. Però, i què si som pocs? El món actual no és com abans,— canvia cada dos per tres. És el que ens ha tocat viure. Dijous vaig trucar al taller on passo la revisió del cotxe, a Tarragona: “Si vol ser atès en català, premi 1”. Ja hi som!! Potser hauria de dir” Si vol ser atès en un altre idioma que no sigui el català, premi….
A la meva edat ja no tinc ganes de discutir amb ningú sobre aquest assumpte. Prou de mandingues. A Catalunya en català, sempre i amb tothom. Ara que, per molt que digui, si parlo amb algú que no m’entén i s’ho mereix, jo com la mare; m’emmotllo; l’educació i les bones maneres,— abans de tot.
Altra vegada el llentiscle!! No sé si us feu càrrec de les queixes de pagesos i ramaders de comarques on hi han abundants mates d’aquest apreciat arbust. Els malmeten els boscos, els aixafen els sembrats, els roben. Una llàstima que això passi i el poc que es fa per evitar-ho. Aquesta popular mata, considerada molt necessària a les llars d’abans per guarir diverses malalties,— mals de panxa, febre, gota, morenes, ara, pels volts de Nadal, hi ha grups de gent que l’esporguen a tort i a dret, sense cap mena de mirament, per fer-ne uns poms molt ben retallats que possiblement exporten fora del país per fer bonic. Ningú dels que manen és capaç d’intentar arranjar aquesta espoliació? Ens ho fotran tot. No us recordeu quan deixàvem la clau de casa sota el banc i no passava mai res. Li deixaríeu ara?

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin