0 Shares 30 Views

Denúncia profètica (Part 2).

28 juliol, 2020
30 Views

Per: Miquel P. Cortina

Lluís Espinal s’indigna contra els qui voldrien una Església voluntàriament taciturna, del silenci, a diferència de l’Església que no ha pogut parlar perquè li han tallat la llengua: “Seria una indigne Església la del silenci, la que callés per por de perdre la resta dels seus antics privilegis, o la que callés per covardia i falsa prudència. Per fidelitat a Crist, l’Església no pot callar. Una religió que no tingui la valentia de parlar a favor de l’home, tampoc té el dret de parlar a favor de Déu”.

Hi ha una prudència que és simplement covardia, és la prudència d’aquest món, enemiga de Déu. Per això la seva crítica a les ambigüitats de l’Església és implacable: “L’Església és dipositària de la doctrina de Crist, però també del pecat humà…Gràcies a l’Església, avui hom pot ser ateu de bona fe; perquè a més de llum, és fumarel.la”. I més endavant: “Tan estrany seria que l’Església del Crist obrer fos pobra? Seria tan escandalós que deixessin de tenir protocol i sumptuositat els representants del Crist ajusticiat? Qui arribaria a pensar que els apòstols acabarien sent diplomàtics?”.

Darrere aquesta Església que conviu amb la dictadura i el poder hi troba una concepció desencarnada del cristianisme com a custodi de l’ordre establert i de la propietat privada, antirrevolucionari, sense connexió amb la vida, que convida a l’ensopiment i nega l’encarnació: “Alguns voldrien que la religió fos una aliada de les pompes fúnebres; que es dediqués a preparar els homes a morir bé. Però, en realitat, a la religió li importa més la vida que la mort i ha de defensar els drets dels vius”.

Per això “Lucho” no volia que hom fes apel.lació al tribunal de Déu o de la història: “Són massa lluny i massa enlaire”. Per Espinal és en la història present on cal distingir entre els sistemes econòmics i els polítics, i la mateixa actuació concreta de l’Església.

El 1er. d’octubre de 1973, afiançada ja la dictadura d’Hugo Banzer, el Lluís escrivia: “A uns quants grups cristians ens fa vergonya pertànyer a l’Església, pel silenci culpable que hi sentim”. Paraules duríssimes que ens obren el cor del denunciant sincerament dolgut. I continuava raonant el seu descontentament de la següent manera: “Davant fets tan alarmants com l’escapçament massiu de tot el moviment sindical en el país, la negació de garanties per al Congreso Minero, o el desconeixement de la Central Obrera Boliviana, creiem que la tímida actuació de l’Eslésia és un escàndol per als obrers i els oprimits, ja que sembla una traïció”.

“Lucho”, en aquesta mateixa pàgina, es rebel.la en el seu interior, amb ràbia però amb noblesa: “Estem cansats de sentir-nos còmplices d’una Església oficialista que celebra la litúrgia per als qui són al poder, i calla davant les injustícies d’aquestes mateixes autoritats, que empresonen sense provar res contra els detinguts”. I continua, en un dels textos mes durs, profètics i dolguts: “Ni tan sols es tracta d’una Església neutral o groga, que roman distant entre l’opressor i l’oprimit. Sembla una Església miop, que es creu qualsevol acusació contra els detinguts polítics, i que sempre està disposada a confiar en el règim i en la bondat de l’ “ordre” establert. Quan l’Església calla, i amb el seu silenci beneeix els empresonaments dels líders sindicals, no ens sorprèn que cada dia hi hagi més ateus de bona fe i més obrers que vegin la veracitat de l’asserció: “La religió és l’opi del poble”. Però els responsables d’aquestes apostasies som nosaltres, els sacerdots i els cristians, que no ens preocupem de la justícia”.

El Lluís està romput interiorment. Se sent còmplice i culpable. La seva veritat no li permet romandre en silenci: “Estem cansats de predicar un amor inoperant i mític, que suposa que hem d’equiparar la justícia amb la injustícia, que hem de ser neutrals entre l’opressor i l’oprimit, amb l’excusa que tots som germans. No creiem que aquell que s’enriqueix a costa de la fam dels obrers i dels pobres, el poguem tractar com un germà. Seria d’esperar que l’Església fos una llum d’orientació, i una defensa dels drets humans (puix l’home és fill de Déu); però en la nostra Església no trobem paraules d’orientació ni veus crítiques. Sembla que la nostra gran preocupació, en tal que homes d’Església, és evitar els problemes i beneir-ho tot. Si Jesucrist hagués actuat d’aquesta manera difícilment hauria sigut crucificat.

Si la nostra Església no té res a dir sobre la justícia i les realitats terrenals, també esdevé increïble quan parla de Déu i del Més Enllà. “Si no estimes ton germà a qui veus, com estimaràs Déu a qui no veus?”.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Bon estiu i bones vacances.
15 views
15 views

Bon estiu i bones vacances.

Redacció - 6 agost, 2020
Himne a la nit.
14 views
14 views

Himne a la nit.

Redacció - 6 agost, 2020
Optar per la vida.
30 views
30 views

Optar per la vida.

Redacció - 6 agost, 2020