0 Shares 169 Views

Denúncia profètica (Part 1)

22 juliol, 2020
169 Views

Per: Miquel P. Cortina.

Lluís Espinal cristal.litzà, en els anys del seu treball a Bolívia, el seu propi esquema de pensament, allò que constituïa el nucli de la seva existència: una lluita contra les estructures de mort, contra el feixisme, contra la dictadura, contra el sistema socio-polític que tenallava el poble. Per ell, la dictadura era en el fons un mecanisme de mort. D’aquí ve el seu repetit eslògan:
“Ja n’hi ha prou de mort! Prou destrucció!

Maleïda sigui la mort! Maleït sigui el masclisme que ens la fa mirar sense pestanyejar, com si això fos heroïsme i no simplement insensatesa!
Prou ja de conrear la mort i de fer morir per no res!”

Aquestes morts, per desgràcia tan freqüentes a Bolívia, no són morts ocasionals, sinó morts violentes: “Morir en un abocador d’escombraries, morir amb les armes a la mà, morir en un interrogatori policial…” són fruit de tot un sistema egoïsta i opressiu. D’aquí ve el fet que el Lluís ataqui a l’arrel. És tot el sistema que està corromput radicalment, sense que sigui possible cap reforma: hom no respecta la vida, ni la dignitat humana, ni la llibertat política, ni l’ “habeas corpus”, ni la llibertat d’opinió, ni la llibertat de pensament:
“Els tirans maleeixen les idees. Perquè amb les idees arriba allò nou, la renovació i la llibertat. No hi ha grillons capaços d’empresonar les idees…Les idees només es maten, fent tornar insensible l’ésser, deshumanitzant-lo. Això ho han perpetrat sovint els dictadors per tal de mantenir-se en el poder: esterilitzar el pensament. Sense pensament no hi ha llibertat; i a partir d’aquí, l’obediència i la rutina són imposats com en una presó…
Les idees, a llarg termini, venceran les forces sordes del diner i de les armes”.

Per aquest motiu els dictadors exerceixen la censura: tenen por a la veritat i a la llibertat, i se senten al.ludits constantment. Les crítiques a la dictadura d’Hugo Banzer i als règims pseudo-democràtics són persistents. Amb l’Any Nou de 1972, un any després del cop d’estat de Banzer, el Lluís augura una vida nova:
“Abans que res, desitgem una Bolívia per a tots els bolivians, en la que no haguem d’assassinar-nos els uns als altres, exiliar-nos els uns als altres, ni treure’ns mútuament la feina. Desitgem a la pàtria un 1972 sense pena de mort, amb les universitats funcionant normalment, sense camps de concentració, sense terrorisme, ni detencions. Un any en que aquells que tinguin càrrecs públics no s’enriqueixin pels seus percentatges en préstecs internacionals, sinó que es limitin a servir el poble. Un any sense massacres de San Juan, ni de cap altre sant…Un any on els tècnics no emigrin fora del país; on els metges sàpiguen on anar a treballar; on ningú evadeixi diners a l’estranger amb maletes de doble fons. Un any sense diners per a traïdors ni traficants de cocaïna…Un any, en fí, de vacances per a la policia i per a la repressió”.

La seva crítica al narcotràfic serà un dels motius de la seva mort. Tenint en compte la imminència del govern de narcotraficants liderats per García Meza, la presència de Lluís Espinal era una nosa.

Aquest sistema de mort, mort ràpida o mort lenta de tot un país sotmès a condicions infrahumanes per una minoria nacional conxorxada amb el gran capital internacional, no té possibilitat de reforma. Cal un canvi radical, una alternativa diferent. La corrupció és arreu. Fins i tot la justícia és banal i els crims polítics resten impunes.
En aquest desemmascarament de la dictadura i de la temptació nazi, el Lluís alertava també contra aquells que per por o bé per falsa neutralitat, en el fons eren col.laboracionistes del sistema de mort:
“El col.laboracionista és, per damunt de tot, un oprimit; però col.labora per por, per pressió o per simple acomodament i rutina. El col.laboracionista neix on hi ha una potència estrangera d’ocupació; o bé a l’ombra de les dictadures; i en moments de por i repressió”.

En un sistema d’injustícia no és possible la neutralitat. Qualsevol opció és política, tant el “si”, com el “no” com l’ “abstenció”.

Indubtablement aquestes observacions també valen per a l’Església, “puix l’Església fa política (ho vulgui o no) quan parla, i quan calla. Si ella no pren partit, les mateixes circumstàncies li’n faran prendre”. També l’Església mereix la crítica que fa als col.laboracionistes:
“Per això l’Església s’entén amb els règims opressors. La seva pròpia diplomàcia li ha desbrossat el camí. Aquest és el motiu pel qual hom repeteix de tant en tant i arreu que les relacions de l’Església i l’Estat són bones”.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com