Crims a Sant Fruitós – Capítol 3

Redacció 23 de setembre de 2021

561 Views

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric Sala –

Problemes

Un altre assassinat. La policia començava a posar-se molt nerviosa. Els agents entraven i sortien accelerats de la casa. Jo estava cansat del viatge i del dia esgotador que havia estat. El nostre principal sospitós estava mort. La sergent anava amunt i avall de la casa al cotxe i parlant amb més policies. Era un caos absolut. A dins hi havia les restes del verí que en Pau havia emprat per assassinar al Joan. El cas del Joan estava resolt, però i el del Pau? Qui l’havia assassinat a ell? En Pau no havia mort com el seu amic, tenia signes d’haver estat ferit amb un ganivet o un punyal a l’estómac. Però l’arma homicida no era enlloc.

“David.” – La veu de la sergent va sonar al meu darrere demanant la meva atenció. Vaig girar-me i vaig clavar la mirada als seus bonics ulls blaus “Necessitem la teva ajuda, una altra vegada” – Va demanar. Vaig dibuixar un somriure tort com a resposta. “Crec recordar
que en les imatges de les càmeres de l’ajuntament en Pau sortia del bar acompanyat, no és així? –

La sergent i jo vam començar a caminar junts cap a fora de la casa. “Sí, estem treballant per identificar l’acompanyant i estem a punt de saber qui és.” I no gaire més tard vam saber de qui es tractava: Ona Molina. L’ex-dona d’en Joan. Semblava que s’havien separat per una infidelitat d’ell. “L’Ona volia venjança, va demanar-li ajuda al Pau per esborrar en Joan del mapa, però el Pau es deuria sentir culpable i l’Ona va haver d’eliminar-lo a ell també, per no deixar cap evidència ni testimoni que la pogués incriminar.” – Ja tenia la teoria elaborada, i semblava prou versemblant, o això pensava jo. La ubicació de l’Ona encara era desconeguda, no havia anat a casa seva i la sergent va apostar uns agents a fer vigilància per si hi venia. Jo, mentrestant , vaig anar a casa meva on ja hi havia llit, i em vaig adormir de seguida.

Em va despertar el soroll de trucada del meu mòbil. Era un número desconegut. “David, la
tenim.” – Era la veu de la Laia, la sergent. Em vaig aixecar d’una revolada i em vaig vestir; una americana blau marí, una corbata del mateix color i uns texans negres. Vaig agafar el meu cotxe -que havia de dur a arreglar per l’aire, i vaig anar fins a casa de l’Ona, on m’esperava la sergent.

Els voltants de la casa estaven ja atapeïts de cotxes de la policia, potser n’hi havia 10. L’Ona s’havia adonat de la situació, i era a dins de casa seva sense sortir mentre la policia ideava un pla per entrarhi.

Al cap d’uns 10 minuts, la policia va irrompre a la casa i van arrestar-la, la van portar fins a les dependències de la policia local i allà la sergent i jo la va començar a interrogar.

“Senyora Molina, per què no ens explica per què ho ha fet i deixem de perdre el temps?” -Pressionava la sergent. L’Ona no havia parlat des que la policia l’havia arrestat. “Això és inútil, no parlarà.” – Jo començava a perdre l’esperança, però la sergent va jugar la carta més valuosa que teníem; va deixar sobre la taula el ganivet amb restes de sang que s’havia trobat a la cuina de l’Ona. “Tenim l’arma, Ona. Això ja s’ha acabat. Confessa i potser et rebaixen la condemna” – L’Ona va mirar a la sergent amb els ulls plorosos, però la Laia no es va immutar. “Vaig demanar-li al Pau que m’ajudés a venjar-me d’en Joan. Al principi era una broma, una simple broma, però quan vam veure que no es movia… Ens vam espantar, en Pau va tornarse boig. No podia permetre que m’incriminés, tinc una vida, jo!” – Va respondre l’Ona. “Així que va matar-lo perquè no l’inculpés!” – vaig dir jo alçant la veu i provocant un salt de l’Ona. “Jo… no era la meva intenció, ens vam barallar i portava el ganivet… Jo no volia… “ -La sergent i jo ens vam aixecar i vam sortir de la sala mentre l’Ona cridava que no ho havia fet expressament. “La meva teoria era correcta.” – Vaig dir jo quan ja érem fora de la dependència i el sol ens tocava de ple a la cara. “Sí.” – Es va fer un silenci incòmode. “Ha estat un plaer treballar amb tu, Laia.” – La Laia va assentir amb el cap. “Tinc una proposta per fer-te.” – Va començar a dir ella. “Em preguntava si t’agradaria
treballar amb nosaltres com a assessor civil.” Un somriure es va dibuixar a la meva cara mentre acceptava. Així havia començat la meva estada en aquell poble, i n’esperava molt més.