Crims a Sant Fruitós – Capítol 9

Per: Marina Altimira . imatge:

El final de la història

El Miquel ens havia explicat part de la història, com van segrestar la Carla, el perquè, i què estava passant, però encara ens quedava saber com acabava aquella història. La Laia no s’havia mogut durant tota l’estona, jo en canvi, caminava per l’habitació, cerciorant-me de cada detall. “Que va passar després?” Va preguntar la Laia, amb una expressió impossible de llegir, semblava que s’hagués desconnectat de tot, mirava al Miquel amb ràbia, tot el seu cos estava tens, massa tens.
“La nena em va donar un bon cop, em va deixar fora de joc durant uns segons i va començar a córrer sense demora, corria com una bala, l’Enric no va reaccionar a temps, i la nena va córrer camí avall, vam començar a perseguir-la, però érem molt més lents que ella. No vam parar de córrer i ella tampoc, va arribar un encreuament i va dirigir-se pel camí que portava al riu Llobregat, la nena buscava alguna manera d’escapar i arribar a la civilització, però no sabia on anava, mentre corria cridava auxili, però era d’hora i no hi havia ningú als voltants. Es va parar a una desembocadura d’uns tres metres de llarg aproximadament. Les llàgrimes li recorrien les galtes, estava esgotada. “No em feu res” somicava ella. L’Enric intentava recuperar la respiració, es va acostar a la nena. “T’he avisat del que podia passar si t’escapaves una altra vegada, nena” va dir en un to amenaçador. Feia hores que havia deixat de reconèixer al meu millor amic, però va ser en aquell instant, quan vaig veure que no quedaven restes del meu amic, de l’Enric que jugava a cartes amb mi, del que em portava a casa després de passar-me el vespre al bar. L’Enric havia desaparegut, ara era només una ombra del que una vegada havia estat.
La nena va començar a caminar enrere, per poder buscar la manera d’escapar-se, era increïble com amb només sis anys seguia tenint forces per sortir de la situació i nosaltres només érem els que l’hi havien ficat, érem els dolents de la història, però ni el bo és tan bo ni el dolent és tan dolent. Tant l’Enric com jo ens vam posar de costat, bloquejant l’única manera d’escapar. Els nostres cossos eren grans i ferms i eren amenaçadors contra la nena. En cap moment, la nena va deixar de plorar. Anava bruta i despentinada. Els seus ulls estaven inflats i vermells de tant plorar i no parava de tremolar com una fulla. L’Enric em va mirar de reüll, no sabia que fer, i en aquell punt, jo tampoc. L’única opció plausible era intentar agafar a la nena. Vaig decidir parlar. “Escolta, ens acostarem a tu, no et volem fer mal.” “Només volem que els teus pares sàpiguen que és sentir un dolor interminable i continu” va afegir l’Enric. Tot era part d’una venjança als pares de la nena, ella era només el peó que s’havia de moure per causar por i mal.
Vam acostar-nos lentament i sigil·losament, la nena va donar una passa enrere, entrebancant-se amb una branca atrapada a la terra i caient al buit. L’Enric i jo ens vam acostar corrent, ella estava estirada on acabava la desembocadura i seguia el riu, no hi havia molta riuada, es podia veure perfectament, la nena no es movia, l’impacte de la caiguda va matar-la. Un fil de sang va tintar l’aigua verdosa del riu, deixant-la fosca. L’Enric estava parat, no deia res, no reaccionava i no va fer-ho fins que no vaig assegurar-li que el cos de la nena no es trobaria mai més. Vaig encarregar-me de recollir el seu petit cos i cremar-lo junt amb el cotxe de l’Enric. Veure les flames sortint calentes del cotxe on uns segons abans havia dipositat la nena va fer tornar a l’Enric a la realitat. Va adonar-se del que havia fet i el que havia passat. La nena estava morta per la seva culpa, ell l’havia segrestada, i els seus actes havien tingut conseqüències. Vaig haver d’esborrar qualsevol prova que l’incriminés dels documents perquè li havia promès que ens en sortiríem. Per això falten pàgines als documents, les vaig fer desaparèixer. Uns mesos després, l’Enric va penjar-se acabant la seva vida que s’havia convertit en un infern.” Així acabava la història de la Carla, però no la del Miquel.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin