0 Shares 256 Views

Crims a Sant Fruitós – Capítol 7

19 d'octubre de 2021
256 Views
Per: Marina Altimira . imatge: Galdric Sala –

Mentides amagades

“Estàs segura?” vaig preguntar, no podria acusar a un extreballador del poble d’haver tapat o comés un segrest sense tenir proves. “Sí, ell és l’únic que ha tingut accés a aquests documents i el que sabia que seguien aquí perquè ell va ser el que va portar el cas abans que arribés la Guàrdia Civil a investigar-lo.” Vam buscar informació sobre el Miquel Valls, seguia empadronat al poble, vivia a La Rosaleda, i tenia uns 80 anys.
Ens vam dirigir a La Rosaleda. No teníem ni idea de quines proves recolzarien la nostra sospita, però ho intentaríem. Eren prop de les 10 del matí quan vam aparcar davant de la casa del Miquel. La Laia va trucar a la porta de la casa, i en pocs segons va aparèixer una dona. “Bon dia, hi és en Miquel Valls?” Vaig preguntar. “Sí, volen passar?” Va respondre la dona, anava vestida amb roba d’hospital, les sospites de què el Martí estigués al llit van resultar certes quan vam entrar en la seva habitació. Estava estès en un llit amb llençols blancs, però estava despert. “Miquel!” Va cridar la dona perquè li prestés atenció, va deixar el diari que estava llegint i va dirigir la mirada cap a la Laia i després cap a mi. “Aquests dos joves venen a veure’t, seré a la cuina”. Va anunciar la dona. La dona va assenyalar una cadira i va marxar tancant la porta darrere seu. La Laia es va asseure a la cadira del costat del llit, jo em vaig quedar dret darrere d’ella. “Senyor Valls, soc la sergent Roca, treballo per la policia local, i ell és el David Roca, el nostre assessor. Som aquí perquè ens agradaria fer-li unes preguntes sobre un cas.” Va concloure la Laia. El Miquel va quedar callat, va estirar el braç per buscar dins la seva tauleta de nit una ampolla mig plena de whisky i en va posar dos dits a un got net. Jo el mirava amb les celles arrufades. “Mai és massa d’hora o tard per una copeta.” Va dir. Va assenyalar l’ampolla. “En voleu?” Va preguntar. “No, gràcies.” Tant la Laia com jo ens hi vam negar i va deixar-ho córrer. “Així que sou aquí per fer-me unes preguntes, sobre quin cas?” Portava un tub que transportava oxigen al seu nas, i tenia vies col·locades en el braç esquerre. “El cas del segrest de la Carla Ventura, del 1997.” Va anunciar la Laia. El Miquel va empal·lidir, es va empassar tot el que quedava de la seva beguda i se’n va posar més. “Era l’agutzil del poble durant aquells anys, i sí que recordo el cas, va ser estrafolari. Vam estar buscant durant dues setmanes, però mai la vam trobar. Va ser una pena, la nena era molt petita, tenia uns 6 anys.” Deia el Miquel. No sabíem com treure el tema sobre la falta dels documents i la creença de la implicació del Miquel en el segrest. “Senyor Valls, hem estat revisant el cas com a manera de repàs sobre els casos no resolts i ens hem adonat de la falta d’alguns documents.” Vaig dir, mentint. L’ambient es va tensar descaradament. El Miquel va fer un altre glop de la seva beguda. “Són casos de fa molts anys, és possible que hi hagi pàgines que faltin, no sé en què implica això amb mi.” Va explotar el Miquel. “Veurà, sí que l’implica una mica, vostè era l’únic que tenia accés a aquells arxius i no s’han mogut de lloc des d’aleshores. Ningú els ha tocat.” “M’està dient que jo vaig esborrar 3 pàgines d’un cas del 97?” Va preguntar el Miquel. “Exacte.” Vaig respondre. El mateix Miquel ens havia donat l’oportunitat de pressionar-lo. Em vaig quedar on estava, i vaig decidir parlar. “Sabem que va ser vostè.” Vaig aclarir. “Com ho poden saber això? Veniu a la meva propietat a acusar-me d’haver fet actes de corrupció pel meu poble mentre era el vigilant! Això és inacceptable! No teniu cap prova.” Va cridar el Miquel. “En això s’equivoca. Vostè acaba de donar-nos la prova de què va estar-hi implicat.” Vaig respondre, movent-me i posant-me davant del seu llit per encarar. Tant ell com la Laia esperaven més informació. “Nosaltres en cap moment hem dit que haguessin desaparegut 3 pàgines, senyor Valls.” La seva expressió va canviar, semblava que l’oxigen hagués abandonat el seu cos. “El joc de les mentides s’acaba aquí, Miquel. Digues que va passar aquella tarda, i podràs seguir amb la teva vida atrapada en aquest llit.” “Està bé, s’acaben les mentides, us explicaré què va passar aquella tarda.”

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?
35 views
35 views

Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?

Redacció - 2 de desembre de 2021
Trobada d’exalumnes de ballet de l’escola Paidos
97 views
97 views
Crims a Sant Fruitós – Capítol 11.
101 views
101 views

Crims a Sant Fruitós – Capítol 11.

Redacció - 1 de desembre de 2021
Foto Record. Premi Bages de Cultura 2011
149 views
149 views

Foto Record. Premi Bages de Cultura 2011

Redacció - 1 de desembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com