Crims a Sant Fruitós – Capítol 6

Per: Marina Altimira . imatge: istock.com –

El passat pot treure males memòries

“Et molestaria explicar-nos més” Vaig preguntar-li a la Laia, no volia que se sentís pressionada a explicar res que ella no volgués, però ella va dir que sí. “Teníem uns 6 anys, potser 7, estàvem jugant on hi havia l’antic camp de futbol, a les caniques, a la Carla li havien regalat una caixa plena i me la volia ensenyar. Era al voltant de les sis de la tarda a ple hivern, el sol quasi havia caigut i feia fred per estar jugant sense jaquetes a fora, però ens ho estàvem passant molt bé així que la temperatura no ens importava. Jo tenia ganes de tornar cap a casa meva, portàvem jugant dues hores i tenia fred, però la Carla semblava tan contenta amb el seu nou regal que no em vaig dignar a parar de jugar per no fer-la sentir malament. Un cop va caure la nit i es van encendre els fanals, vam decidir acabar de jugar i anar cada una a casa seva, però un cotxe de color granate va aparèixer, un home amb gorra i ulleres va sortir d’aquest i la va agafar per darrere, emportant-se-la. Jo vaig intentar parar a l’home, però em va donar un cop de peu i vaig caure a terra. En uns segons, el cotxe havia desaparegut. No hi havia ningú al carrer, tothom estava dins de casa seva, i circulaven molt pocs cotxes. Un cop vaig alertar als meus pares, ells es van posar en contacte amb el vigilant del poble, l’agutzil Miquel Valls. El cas es va fer popular en poques hores, i l’endemà tothom estava buscant a la Carla. Els seus pares estaven histèrics, tenien una fàbrica de teixits important i eren una de les famílies més adinerades del poble. No es va trobar mai a la Carla.”
Tots els de la taula ens vam quedar en silenci, intentant assimilar tots els detalls. La tarda va passar tranquil·lament després d’aquella conversa, al principi va costar arrencar amb algun tema nou, la Laia tenia una expressió nostàlgica, però la intentava dissimular. Tots vam tornar a casa al voltant de les nou del vespre. Casa meva ja era una casa, i m’hi sentia còmode. Però aquella nit va ser impossible dormir, no podia parar de pensar en el cas sense resoldre de la Carla. Eren les tres de la matinada, no aguantava més, vaig agafar el mòbil, i mentre em vestia de la manera més bàsica possible vaig marcar el número de la Laia, va respondre al segon to. “David?” “Laia, ens veiem a la dependència de la policia en deu minuts.” Vaig penjar i vaig encaminar-m’hi… Al cap de cinc minuts d’estar allà, ella va entrar per la porta, portava una dessuadora llarga, uns leggings i unes sabates d’esport. Era semblant a la meva vestimenta. “Que fem aquí, David?” Va preguntar la Laia. “No podia parar de pensar en el cas sense resoldre de la Carla.” La Laia es va quedar parada. “Vull re-obrir-lo, per trobar el responsable.” La Laia va començar a caminar sense dir res, camí al magatzem on es guardaven les caixes de tots els casos que la policia local portava havia portat. “He repassat les proves més de mil vegades, David. No hi ha res. L’agutzil va fer el que va poder amb els recursos que tenia.” Em va ensenyar una caixa, dins hi havia una carpeta amb informació i proves que s’havien trobat. No hi havia molta informació, eren les declaracions de la Laia, els seus pares, i poc més. “Sé que és una ximpleria i que puc estar perdent el temps, però deixa’m ficar-hi l’ull. Si no trobo res, et prometo que ho deixem córrer” La Laia va agafar dues cadires i les va apropar a la petita taula que hi havia en aquell magatzem. Vam estar revisant el contingut dels documents durant hores, es va fer de dia, i els altres companys de la policia estaven entrant a la dependència. “D’acord, no trobo res. Sembla un cas, fantasma” vaig acceptar, portava llegint les mateixes paraules hores i hores, i el cap em començava a donar voltes. “Ho sento.” Vaig dir abaixant la veu. “No passa res. Fa temps que vaig perdre l’esperança de trobar-la” va respondre la Laia. Estàvem tancant la carpeta quan un document va lliscar per la taula i va caure a terra. La Laia es va ajupir per agafar-la. Me la va donar i just quan l’anava a posar dins la carpeta amb els altres fulls. “Espera, aquesta és la pàgina 8.” Va exclamar la Laia. Esperava més context per saber que era el que el seu cap pensava. “Tenim la pàgina 8, però mira.” Va assenyalar el full de paper que anava després. “Aquí hi ha la 11.” “Les pàgines poden haver-se perdut amb el pas del temps, Laia.” “No, no!” Va dir ella. “Aquí hi falten pàgines. Va de la 8 a la 11, i aquests documents no els ha obert ningú més que jo.” Vaig tornar a seure a la cadira. “Estàs dient que algú va fer desaparèixer 3 fulls?” Vaig preguntar. “No són només 3 fulls, són els fulls on haurien d’estar les declaracions dels testimonis. Sé que després que segrestessin la Carla diverses persones van dir haver-la vist, les pàgines que falten és on hauria d’haver-hi aquesta informació, i no hi són.” “D’acord, això significa que algú les va amagar, però qui?” Ens preguntàvem tots dos. “L’única persona que estava investigant el cas localment, l’agutzil Miquel Valls.”