Crims a Sant Fruitós – Capítol 19.

Marina Altimira 30 de març de 2022

1017 Views

Imatge: Gettyimages –

Passos mitjans

Va passar tot molt de pressa, el cotxe apropant-se a nosaltres a tot gas, el meu moviment inútil de protegir a la Laia, el soroll terrorífic del cotxe xocant amb un cos, la Laia a terra creant un toll de sang al seu voltant.
Em vaig ajupir per poder agafar-la i portar-la a un lloc segur, tothom escridassava i corria amunt i avall buscant refugi del conductor del cotxe que seguia donant voltes per la carretera. Jo no em vaig apartar, la Laia estava inconscient, encara respirava, estava intentant fer que tornés en si, però no hi havia manera, era com el que ja va passar una vegada, la Laia ja havia estat ingressada a l’hospital a causa d’uns disturbis a la dependència de policia feia uns mesos, ho havia passat molt malament, però almenys havia aconseguit posar-se bé, no tenia tan segur que ho pogués aconseguir aquesta vegada. Tenia el braç trencat, les seves cames estaven plenes de ferides i del seu cap no parava de sortir sang. No es podia parar. No hi havia manera de parar el temps. En aquell instant punyent vaig odiar el temps, no poder fer res per ajudar a la Laia era la mateixa sensació que clavar-se un ganivet al pit.
Jo seguia agenollat al costat de la Laia, agafant-la tant pel cap com per les cames, acostant-la a mi, per passar-li la calor del meu cos al seu, ja que començava a estar freda.
“Laia…” xiuxiuejava molt dèbilment a la seva orella. “Va Laia, torna en si, si us plau! Necessites posar-te bé”. Estava entrant en pànic, vaig deixar de notar els batecs del seu cor i em vaig espantar més del que m’havia espantat mai. En aquell moment no m’importava qui era el conductor, o el lladre de la casa en la que acabàvem de sortir, només m’importava ella. Qui m’hagués dit que trobaria a la meva persona després de 35 anys en el mateix poble on m’havien trencat el cor tantes vegades i del que havia escapat anys enrere.
“Laia! Laia!” cridava, sentia les sirenes de l’ambulància, però no la veia. “Desperta si us plau! No soc res sense tu, m’has ajudat a ser una millor persona! Si us plau torna aquí amb mi…” pregava. “Laia… Saps el que sento per tu… Així que lluita per quedar-te aquí, amb mi, tots dos…”
L’ambulància per fi va aparèixer i es van emportar la Laia a l’hospital. Jo, en xoc, vaig anar caminant fins a casa meva, cobert de la sang de la Laia. Em vaig dutxar i vaig acabar assegut a la taula de la cuina amb una ampolla de whisky Jack Daniels esperant notícies sobre el seu estat. Em vaig passar més del compte aquella tarda, quan em vaig despertar eren les 4 de la matinada i tenia molt mal de cap, vaig jurar-me no tornar a beure durant uns temps, però a la que vaig recordar que la Laia encara no havia sortit de quiròfan, vaig servir-me un altre got, un sol got, suficient per despertar-me del tot en el moment en què el líquid va baixar per dins el meu coll cremant com la mateixa adrenalina que proporcionava. Necessitava trobar el responsable, del cotxe i del robatori, volia venjança, per la Laia.