Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –
Nit d’hivern
L’ajuntament havia contactat amb mi per a fer el pregó de la festa major d’hivern del 2022.
Era un gran honor per a mi ja que no havia tingut l’oportunitat de fer-ho de jove quan ho tenia programat perquè vaig emigrar cap a Barcelona. Estava acostumat a parlar en públic, però no sabia perquè havia estat nerviós durant tot el dia. Però per fi era l’hora. Estava arribant al teatre, havia decidit anar amb cotxe pel fred que feia per ser hivern. A més, volia presumir de la meva nova adquisició, havia aconseguit el cotxe que sempre havia estat perseguint, el preciós Audi r8 d’un color vermellós intercalat amb negre que el feia magnífic. Ja era hora de canviar de mètode de transport. El meu antic Cupra ja tenia varis problemes i també feia anys que el tenia.
La Laia m’esperava a la porta del teatre, portava un vestit negre que li arribava als genolls, una espècie de xai li penjava per les espatlles i li tapava delicadament els braços. Duia la melena recollida en una trena i deixava que dos flocs del seu cabell caiguessin per la seva cara. Estava radiant. Hi havia molta cua esperant per entrar al teatre, tots tapats amb abrics i queixant-se del fred. Però jo estava bé, estava ansiós. Era el primer cop que feia un pregó. Mentre vivia a Barcelona i a mesura que les meves novel·les s’anaven publicant i anaven fent-se famoses havia donat moltes conferències, parlat davant de molts desconeguts de tot el món, però haver de fer-ho al meu poble era una sensació completament diferent. Sempre m’havia fet por el rebuig, però les conferències que havia fet abans eren per a gent que no coneixia, que no havia vist mai i no els tornaria a veure mai. En canvi, fer el pregó al meu poble era diferent, la por a fer-ho malament i decebre als meus coneguts em creava una pressió al pit que no semblava desaparèixer.
Vaig aparcar el cotxe al pàrquing localitzat uns metres més avall del propi teatre i vaig encaminar-m’hi. Anava amb un esmòquing fet a mida, era una gran gala i l’etiqueta era necessària. El meu cabell negre estava pentinat enrere com el solia portar, els mocassins feien soroll a mesura que trepitjava el ciment. La Laia seguia parada davant de la porta del teatre, esperant-me. Havíem quedat en entrar plegats, com amics, i així poder passar una estona junts fora del treball. Vaig travessar la carretera i vaig arribar on era ella, estava d’esquena a mi ja que s’havia girat a conversar amb un conegut seu. Vaig esperar-me uns segons, apreciant el petit tatuatge que tenia al clatell, un punt i coma, ja havia vist aquella petita marca abans, la Laia sempre anava amb cua de cavall per tant el seu clatell normalment era visible, però el recollit ho deixava al descobert. “Estàs preciosa” vaig dir. La Laia es va girar instantàniament. Va mirar-me amunt i avall, com si no es cregués que de veritat anava amb esmòquing i no les americanes normals que solia portar. “Tu tampoc estàs malament, David.” Tots dos vam somriure, vaig oferir-li el meu braç per entrar. No necessitava entrada ja que jo era qui feia el discurs i la Laia tampoc ja que era la meva acompanyant i es quedaria darrere l’escenari. Vam arribar a la taula on revisaven les entrades. “Bona nit, sóc el David Puig.” El noi que mirava les entrades em va mirar amb cara d’incrèdul. “Perdoni?” va preguntar. “Sóc el pregoner, David Puig. I la meva acompanyant, Laia Roca.” El noi seguia mirant cap a nosaltres com si estigués veient dos fantasmes. “Disculpi senyor, el pregoner d’aquest any, David Puig va tenir un accident de cotxe i va morir.”
