Crims a Sant Fruitós – Capítol 15.

Redacció 3 de febrer de 2022

916 Views

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –

ADN familiar

Havíem aconseguit la identitat de la nostra víctima, una noia de setze anys escassos, resident a Pineda de Bages, estudiant a l’institut del poble.
Però també havíem obtingut la identitat de l’ADN que estava sota les ungles de la víctima, essent de la mare. Estàvem tots dividits entre pensaments, era la seva mare, era normal que hi hagués el seu ADN sota les seves ungles, o bé, la mare estava involucrada.
La Laia per experiència creia que no ens en podíem refiar de la seva mare, però jo creia que la mare no tenia relació per molt que el seu ADN estigues al cos de la seva filla. “Podrien haver estat juntes, donant-se la mà o pintant-se les ungles. Hi ha moltes raons per les quals el seu ADN podria estar exposat al cos de la seva filla” vaig dir jo. “No ens en podem refiar mai, hem de creure en les proves, David. Les proves assenyalen que la mare és una gran sospitosa” em va replicar la Laia. “Acaba de perdre la seva filla i ara et vols presentar a casa seva acusant-la de ser la culpable?” vaig dir jo, apujant el to de veu. “Entenc que hagi perdut la filla, però hem de perseguir totes les proves que tenim, i ara mateix, els resultats de l’ADN són més que concloents.” “Així que et presentaràs a casa seva a arrestar-la?” vaig preguntar.
La Laia es va aixecar de la seva cadira. “No, ja la tenim en custodia” va respondre. Es va girar i va encaminar-se cap a la sala d’interrogatoris. Jo era fidel als meus pensaments, i no veia ètic que la Laia comencés a fer conjectures sense tenir més proves. Encara que no podia fer res al respecte, la Laia era la policia, jo l’assessor, ella prenia les decisions segons el que creiem. Ella tenia els recursos per fer-ho. La meva única opció era esperar. Vaig decidir no entrar a la sala d’interrogatoris junt amb ella, volia respectar les distàncies. Vaig entrar a l’habitació del costat on podia veure a través del mirall la sala on estaven la Laia i la mare de l’Olivia, la víctima.

La seva mare es veia molt trista, encongida, destrossada. Tenia el maquillatge d’ulls escampat per les galtes, els ulls vermells de tant plorar i aguantava un mocador de paper que es portava als ulls cada dos per tres. La Laia estava asseguda davant seu, mantenia una actitud tranquil·la i serena. “Senyoreta Dalavedra, l’acompanyo en el dol. Com sabrà, estem investigant el cas de la mort de la seva filla.” La mare va sanglotar una mica, intentant recompondre la seva postura. “Per què estic aquí?” va preguntar la mare. “Veurà, hem trobat ADN en el cos de la seva filla, sota les ungles, el laboratori les ha examinat i han donat una coincidència amb vostè” va argumentar la Laia. “Com? Això és impossible!, feia dies que no veia l’Olivia, havia passat la setmana a casa del seu pare.” “Senyora, sigui com sigui, vostè és l’única sospitosa en el cas. Em sap greu haver d’estar fent això, però necessito que em digui on era dijous a les nou del vespre.” Hi va haver un silenci.
La mare de l’Olivia va eixugar-se les llàgrimes, va posar-se recta, va inspirar i va fixar-se en el mirall, sabent que hi havia algú darrere. Va dibuixar un somriure tort que em va provocar calfreds. “Esperava que s’hagués esborrat amb tot l’arrossegament.” La Laia va tensar-se automàticament. Jo vaig entrar sense pensar-m’ho i em vaig acostar a ella. Molt a prop. “Has matat a la teva pròpia filla?” vaig cridar. “Vaja, el protector de la bèstia.” Vaig aixecar-la bruscament de la cadira i vaig agafar-la del coll de la camisa. “Tenia setze anys!, com has pogut matar a la teva pròpia filla?” El meu to de veu encara era alt.
La Laia se’m va acostar i em va tocar l’espatlla, però estava massa concentrat en la mirada malèfica de la mare. “Ella ja no vivia amb mi, vivia amb el seu pare, des de fa mesos. Va preferir a l’avorrit del seu pare abans que a mi. Estava molt enfadada amb ella.” “I aquest és un motiu per matar-la?” va demanar la Laia, apujant la veu però mantenint-se més tranquil·la que jo. “L’adrenalina que vaig sentir quan la vaig ofegar amb les meves pròpies mans. Ho tornaria a fer, mil vegades.” Vaig deixar-la anar. “Et podriràs a la presó, on mereixes estar. Ets una psicòpata, estàs completament boja.” Vaig sortir de la sala i me’n vaig anar cap al cementiri, on estaven enterrant l’Olivia.