Crims a Sant Fruitós – Capítol 12.

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –

L’espera plena de nervis

Seguia treballant amb la Laia com havia estat fent els darrers mesos, érem amics i res més, i de moment en tenia prou. Però quan vaig arribar a les dependències de la policia i vaig veure les cares tristes dels companys de la Laia i el seu despatx buit, vaig tenir el pressentiment de què alguna cosa no anava bé. “Que ha passat?” vaig demanar, tots els policies em van mirar. “La Laia està a l’hospital, aquesta nit estava de guàrdia, hi ha hagut uns disturbis al pàrquing de la piscina municipal, ella i un company han anat a veure què passava. Uns joves estaven abusant de substàncies, i quan la Laia els ha intentat arrestar han tret una navalla i l’han atacada. L’últim que sabem és que està al quiròfan.”
No sé si vaig trigar més a sortir per la porta o en engegar el cotxe, només recordo que en menys de 10 minuts estava entrant a l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Em van fer esperar a una sala d’espera durant més de tres hores, no em vaig moure de la cadira on m’havia assegut prèviament. Allà també hi havia els pares i la germana petita de la Laia, la Clàudia. No coneixia a la seva família, el seu pare era callat i la seva mare anava donant voltes sobre si mateixa repetint una vegada i una altra “Quan ens diran el què?, això no pot ser, fa més de cinc hores que ens esperem.” La seva germana petita, d’uns vuit anys, estava jugant amb el mòbil del seu pare a un joc de cuinetes. “De què coneixes a la Laia?” em va demanar ella, deixant el mòbil a la cadira i asseient-se al meu costat. Laia?, devia ser un apel·latiu afectuós entre germanes. “La teva germana i jo treballem junts.” Vaig respondre, mirant-la amb afecte, tenia una similitud a la Laia estranya, uns ulls verds i unes galtes rosades, el seu cabell, a diferència del de la Laia, era rinxolat. “Tu ets l’escriptor?” va demanar amb la seva veueta. “Sí, encara que em dic David.” “La Laia parla molt de tu, diu que ets molt arrogant, però que ets divertit.” Va informar-me la nena. Em va provocar un riure suau. “Em va dir que no li expliqués a ningú, però diu que ets molt guapo.” Aquesta afirmació sí que em va provocar un bon riure.
Vam estar parlant una estona més fins que un doctor es va acostar i ens va comunicar que la Laia estava fora del quiròfan, la gravetat de les ferides era severa, necessitaria un temps de recuperació, ja que el seu cor havia patit molt. Les següents vint-i-quatre hores eren crucials. No van deixar passar les visites fins al cap d’unes hores. La família de la Laia va passar primer, es van quedar amb ella una estona, però la Laia estava inconscient, l’anestèsia encara recorria les seves venes i fins que el seu cos no la consumís seguiria adormida. Un cop la seva família va deixar l’habitació per anar a la cafeteria a dinar, vaig decidir entrar jo. Hi havia molts monitors tenint constància de les pulsacions i ritme de la Laia. Bip, bip, bip, bip. Era l’únic soroll que se sentia a l’habitació, la Laia estava completament adormida, tapada fins a la panxa i amb una bata d’hospital. No sabia quan es despertaria, així que vaig acostar una cadira al seu llit i m’hi vaig asseure. Vaig estar una estona simplement mirant-la, l’ensurt que m’havia emportat quan havia tingut coneixement de què havia passat, els nervis sobre el fet que no estava fora de perill, m’havien provocat un mal de cap fort i cansament. La mà de la Laia estava reposant al seu costat, vaig acostar la meva i vaig agafar-li, la tenia freda però era suau. “He tingut un bon ensurt quan m’han dit que eres a l’hospital” vaig explicar, sabia que no estava escoltant, però parlar amb ella era suficient. “He conegut la teva germana, m’ha parlat de tu, de com la cuides quan es posa malalta, de què gràcies a tu vol ser policia i agafar a les persones dolentes, i de com li has parlat sobre mi.” Els meus dits estaven entrellaçats amb els de la Laia, vaig notar com la seva mà feia pressió amb la meva. “La Clàudia no pot guardar un secret” va dir, la seva veu era dèbil, però era la seva. Vaig aixecar el cap i la vaig veure mirant-me. Ella no va moure la seva mà, sinó que va fer més pressió sobre la meva, afirmant els nostres dits. “M’alegro que estiguis bé” vaig dir. Ella va somriure. “M’alegro que siguis aquí.” Aquesta vegada vaig ser jo el que va somriure. “Han arrestat als responsables del succés d’aquesta nit” vaig informar-la. Ella es va moure una mica, posant-se còmoda. “Eren tres pobres nois que volien divertir-se.” Vaig quedar-me la resta de la tarda, vam estar parlant de tonteries i de coses sense importància, però la Laia es trobava bé i els meus nervis havien desaparegut.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin