0 Shares 939 Views

Crims a Sant Fruitós – Capítol 11.

1 de desembre de 2021
939 Views

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –

Fums que cremen

El telèfon va començar a fer soroll al mateix temps que les torrades saltaven de la torradora. Era el número de la Laia, aquella trucada va ser la primera que vaig rebre després del petó que ens vam fer, no era res especial, només un acte impulsiu. Vaig despenjar el telèfon i vaig rebre instruccions de la seva veu autoritària dient que ens havíem de trobar al pàrquing del costat de la residència l’Onada.
Al moment què vaig sortir del cotxe vaig respirar l’olor de cremat, provenia de tres cotxes calcinats envoltats per un cordó policial i més d’una vintena d’agents de policia. Vaig distingir la Laia entre tot aquell escàndol. Estava prop dels cotxes parlant amb un company, va aixecar la vista i vam creuar mirades, va semblar acomiadar-se del seu company i es va encaminar cap a la meva direcció. “Les torrades s’han quedat a la torradora”, vaig fer broma. Ella em guiava indirectament cap a l’escena on l’olor cada cop es feia més pesada. “Els cotxes van començar a cremar al voltant de les dues de la nit, l’olor de cremat va alertar als veïns que van trucar als bombers”, em va informar. Ens vam parar al costat dels cotxes i la
Laia va aixecar el cordó policial per poder passar. Els tres cotxes estaven completament negres, es podien diferenciar diferents parts del cotxe però poc més.
“Tenim alguna pista o prova?” vaig demanar a la vegada que m’ajupia per mirar des de més a prop un dels cotxes. “No, les càmeres tant de la residència com del supermercat no enfoquen aquesta part del pàrquing.” Vaig dirigir la vista cap al supermercat, era una construcció recent, amb pàrquing propi. La Laia estava ajupida a l’altra banda del cotxe i ens podíem veure perfectament, portava l’uniforme de la policia i una trena africana. Vam tornar a creuar mirades, la comunicació havia deixat de ser un del nostre fort. El terra estava humit a causar de l’aigua que s’havia tirat per apagar el foc i era pràcticament un pantà. Potser vaig estar massa temps mirant-la, embadalit amb la seva expressió vaig relliscar sobre mi mateix. La meva roba estava plena de fang, el meu cap recolzat al terra brut, sota el cotxe vaig diferenciar una targeta que reflectia a la foscor.
“Heu mirat sota el cotxe?” vaig demanar. “El de la científica ha fet una mirada ràpida i ha marxat. Ha dit que havia estat provocat però res més, perquè ho dius David?” “Perquè sota d’aquest cotxe hi ha una targeta que brilla, i em sembla veure el mateix sota dels altres”, vaig respondre. La Laia se m’havia acostat quan havia relliscat. Es va agenollar embrutant-se els pantalons, jo també m’havia agenollat i estàvem gairebé a la mateixa altura. La Laia es va estirar i va treure la targeta. A la llum del sol ja no reflectia, però es llegia: “Tota la vostra vida cremarà, com ho va fer la meva”, deia la primera targeta. Hi havia un nom signat, un àlies, Monstre.
La Laia va semblar saber automàticament qui era aquell monstre. Les altres targetes eren una còpia exacta de la que teníem a les mans. “Saps qui ha sigut?” vaig demanar-li, mentre sortíem de l’escàndol. “Si, fa uns anys una casa es va cremar, en aquella casa hi habitava una família de cinc persones, només una va sortir amb vida, el Gerard Montaller, però la va pagar cara, gran part del seu cos va quedar cremat a causa de passar-se massa temps allà dins. Des de llavors ens ha culpat a la policia per aquell incendi, havia estat una sobrecàrrega de la caldera, però per a ell nosaltres vam ser els culpables, fa uns mesos ens vam assabentar que anava amb l’àlies de Monstre.”
El Gerard havia desaparegut del mapa, però creiem que vivia a la casa de la seva tieta a la Rosaleda. Quan hi vam entrar semblava buida. La Laia agafava la pistola com si fos l’única cosa a la que aferrar-se, jo li trepitjava els talons. Vam sentir un soroll del soterrani i ens vam dirigir cap allà, només entrar vam veure bidons de gasolina i una forta olor de dissolvent. El Gerard estava assegut a una butaca, vaig poder veure la seva cara irreconeixible. “Per fi m’heu trobat. Us ha costat trobar la targeta”. La Laia apuntava amb la pistola el seu cap. “Perquè ho has fet?”, va preguntar-li la Laia. “Ja era el moment d’aparèixer. Ara tot el poble parla de mi, podré explicar la veritat”, va respondre, sense immutar-se per les pistoles de la policia que l’apuntaven. “No serà així, acabaràs a la presó com el monstre que dius que ets.” La Laia se li va acostar, li va posar les manilles i la policia se’l va emportar. La Laia i jo ens vam quedar sols. “No havia sentit res de tu des de…” “Des del petó”, em va interrompre. “He estat pensant, en el que podria passar entre nosaltres.” Va alçar la mirada per trobar-se amb la meva, no sabia que volia dir. “Crec que treballem millor com a amics”, vaig assentir i vaig sortir d’aquella casa, amb una pressió en el pit que em matava.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Per fi !!!, una bona regada
70 views
70 views

Per fi !!!, una bona regada

Jaume Grandia - 18 de març de 2024
Exposició de l’escola Monsenyor Gibert a la Biblioteca
79 views
79 views

Exposició de l’escola Monsenyor Gibert a la Biblioteca

Escola Monsenyor Gibert - 17 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com