Crims a Sant Fruitós – Capítol 10.

Per: Marina Altimira . imatge: Galdric –

Les històries no acaben amb una sola venjança.

A la fi vam saber que havia passat amb la Carla, per molt que el seu final no fos el millor, podiem fer justícia.

Jo estava dret, en un racó de l’habitació, i la Laia sentada a la cadira del costat del llit del Miquel. Vaig veure com tancava els punys amb ràbia. Es va aixecar i sense pronunciar cap paraula, va abalançar-se cap al Miquel, posant-li les mans al coll i fent força. Vaig reaccionar immeditament. La vaig agafar per la cintura i vaig intentar parar-la, pero em va donar un cop amb el colze que em va deixar fora de joc durant uns segons. L’aire començava a fer-li falta al Miquel, que no es resistia a les mans de la Laia. “Laia.” Repetia el seu nom, mentre em notava la sang caure del meu nas. Vaig acostarme a ella, aquesta vegada sense tocar-la. “No et rebaixis al seu nivell!” Deia jo. “Ell es mereix tot el dolor del món i més.” Va respondre. “Ho sé, pero matant-lo no conseguirás que la Carla torni. No t’arruinis la vida per culpa d’ell.” Els monitors cardiacs del Miquel feien un soroll repetitiu indicant que al seu cor li costava seguir lluitant amb la pressió de les mans de la Laia bloquejant l’entrada de l’oxigen. “Laia, siusplau.” Vaig dir en un petit xiuxiueig. Em va escoltar i va deixar de fer força i d’escanyar al Miquel. “No et mereixes res bo, et perdono la vida perquè puguis seguir vivint-la sentint el dolor que has causat a tots els altres. No vals res! T’observaré i et controlaré fins que entris a presó, inclús llavors, vindre a veure’t cada dia si és necessari per torturar-te, has arruinat la vida de persones, no et mereixes gaudir de la teva.” Un cop dit això, el Miquel va desmaiar-se, la Laia va sortir de l’habitació i jo vaig seguir-la.

La dona que cuidava el Miquel, la que ens havia obert la porta, estava sentada al sofà, nerviosa. Al notar la nostre presència, va aixecar-se del sofà i es va acostar a nosaltres. “Podem donar per finalitzada la nostre visita, gràcies per deixar-nos entrar.” Vaig dir, indicant que voliem marxar. “No marxareu d’aquí, sereu la meva coartada.” De la seva butxaca va treure un ganivet i ens va amenaçar, de manera involuntaria em vaig posar davant de la Laia, per un segon se’m va oblidar que era ella la que portava la pistola. “No es una bona decisió fer el que està a punt de fer.” Va alertar-la la Laia. “Soc policia. Si ens deixa marxar ara, podem deixar passar el que acaba de fer. Només cal que deixis el ganivet al terra i que t’apartis.” La dona va colapsar, no s’esperava que fóssim part del cos de policia. Va negar amb el cap. “Porto mes de deu anys cuidant d’aquest vell, esperant l’oportunitat perfecte per cobrar-me la revenja. Ell va matar a la meva germana, a la Carla, no tenia proves pero tampoc dubtes, i la vostre visita ha confirmat les meves creences, he escoltat a través de la porta, sóc conscient de tot el que va passar. Ara em cobrarè la vida d’ell com ell es va cobrar la de la Carla. Us retendre aquí fins que hagi acabat, si feu un simple moviment, aquest ganivet i la vostra traquea es coneixeran.” La dona ens va lligar les mans i peus amb cordes i ens va deixar en el menjador, mentre ella s’endinsava cap a l’habitació.

“David, necessitem treure’ns les cordes de sobre, sinó aquesta dona cometrà un crim i ens farà servir a nosaltres com a tapadera.” Vaig començar a moure les cames per deslligar-me, per sort, la dona no tenia molta experiència lligant a persones i va ser fàcil treurem la corda dels peus. Vaig fer servir aquests per deslligar-me la corda de les mans i seguidament deslligar a la Laia. Ella va desenfundar la seva pistola, i va començar a caminar pel passadís que portava a l’habitació del Miquel, jo la seguia intentant fer el menor soroll possible. Vam entrar en l’habitació i vam veure com la dona feia pressió amb un coixí sobre la cara i coll del Miquel, al estar inconscient, no es movia, i sabiem que seguia viu pels sorolls dels monitors. “Aparta del llit.” Va espetar la Laia, apuntant a la dona amb la seva pistola. La dona va deixar de fer pressió al veure una pistola en la seva direcció. La Laia va arrestar-la fent servir una de les cordes amb les que ens havien lligat. Vam trucar a la policia i al cap d’una hora vam poder sortir del pis. “Sento molt tot el que ha passat, Laia.” Vaig dir, ens vam quedar parats a la vorera, de costat. “Si no hagués estat per tu, no hauria sapigut mai que havia passat amb la Carla, gràcies.” Va dir, mirant al terra. “No hi ha res pel que donar-me les gràcies, estic aquí per tu. Sempre ho he estat.” Ella va dirigir la seva mirada cap a mi, i es va acostar. La diferència d’altura es notava, era conscient que ella era més jove que jo, jo tenia 37 anys, ella 25, pero en el moment en que els nostres llavis van entrar en contacte tot va desaparèixer, només estavem ella i jo.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin