0 Shares 213 Views

Com el seu nom indica, tot animal te ànima, el més difícil és ser persona

13 febrer, 2020
213 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 50

Diu el diccionari que “l’ànima és el principi vital dels éssers vivents”. I que, en contrast amb els éssers inferiors que són definits com a “animals irracionals”, els humans som “racionals”, és a dir, que podem raonar. Aquest silogisme tè els seus “peròs” perquè, de la mateixa manera que hi ha animals domèstics que saben discernir entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, quan parlem de “racionals” tinc dubtes que això es produeixi en tots els casos. Explicaré una història per il·lustrar aquest pensament.
El Ramiro era un home ferreny i poc sociable; fill d’un coronel franquista, havia crescut sota la influència d’un pare autoritari i prepotent que anteposava el valor i l’honor a qualsevol altra consideració. Va néixer a l’Hospital Militar de Barcelona i la vida li fou dura, especialment en els anys que va conviure amb la seva família. Com el més petit de vuit germans, la seva infantesa havia transcorregut entre la fèrria disciplina imposada pel progenitor, l’escola nacional i les anades a missa tots els diumenges i festes de guardar. Quan tenia 5 anys, mentre estava jugant amb el seu germà Emilio de 8 al despatx del pare en absència d’aquest, van trobar una pistola al fons d’un calaix de l’escriptori que, per un descuit, no estava tancat amb clau i, mentre el seu germà la manipulava, accidentalment va rebre un tret al maluc que el va deixar coix.
Cal dir que el minyó, al llarg d’aquells anys, no havia tingut gaire temps per a ell mateix, ni per jugar, ni per llegir llibres (tret que fossin els recomanats pel Frente de Juvetudes), ni per fer volar lliurement la imaginació com altres nens de la seva edat. Per tal raó va créixer amb un patriotisme exacerbat i un menyspreu absolut pels qui no pensaven com ell. Val a dir que tots els germans tenien una mentalitat semblant. La gent del barri de la part alta de Barcelona on vivien d’ençà que el matrimoni i cinc dels fills van arribar de Valladolid l’any 1946, observava complaent la comitiva formada pel coronel amb uniforme de militar i ostentant tots els galons, de bracet de la seva esposa abillada amb un elegant conjunt de Balenciaga i cofada amb “peineta” i mantellina, seguits de sis nois i dues noies entre 15 i 7 anys, tots ben vestits, marxant altius i amb pas ferm cap a l’església, menys el Ramiro, que, degut a la seva coixesa, arquejava el cos d’un costat a l’altre i esguerrava l’aire marcial del conjunt. A diferència dels seus germans, aquest pujava esquerp i reservat. A banda del defecte físic que patia, l’ambient de casa seva, prenyat de crits i de silencis, havia ajudat a perfilar el seu caràcter. Doña Agustina, la mare, havia renunciat a criar els seus fills i va deixar que el marit els eduqués a la seva militar manera. Per bé que de petits havien tingut una “ama” que amb prou feines suplia la fredor i la mancança d’afecte paternal, els vuit infants van créixer orfes de tendresa, sense possibilitat de pensar lliurement per ells mateixos i disposats a defensar “con ardor guerrero” les espanyolíssimes idees nacional-catòliques que els inculcava el pare.


Amb el temps els fills van arribar a l’edat adulta; tres dels nois, entre ells l’Emilio, van abraçar la carrera militar, es van casar i foren destinats a diferents casernes de l’Estat; un quart va estudiar la carrera d’enginyer de camins i, per motius de feina, se’n va anar a viure a Madrid; un altre va entrar al seminari per esdevenir capellà i una de les noies es féu monja i ingressà en un convent; l’altra germana va restar soltera igual que el Ramiro, i justament ells dos foren els qui, a la mort dels pares, continuaren ocupant l’ample habitatge de l’avinguda de Sarrià on havien viscut tota la vida. Ara ell tenia 68 anys i la seva germana Hortensia, 72. Eren dos vells tossuts i rondinaires que es barallaven per qualsevol cosa i mai no trobaven res bé. A més, el Ramiro, que de jove havia freqüentat el Centro Cultural de los Ejércitos de la Plaça de Catalunya, era afeccionat al joc i un mal perdedor. El seu caràcter adust s’havia tornat violent amb el pas dels anys i, quan s’enutjava, començava a grunyir de mala manera i a trencar-ho tot. En feia cinc que tenien un gos, el Danko, un Rottweiler que havia nascut en una caserna de Barcelona i que, per mediació d’un amic de la família, va anar a parar a mans dels dos concos quan encara era cadell.
La idea era que els fes companyia i els apaivagués el malhumor però, malauradament, quan el Ramiro es posava furiós, i això passava sovint, el pobre animal es convertia en l’ase dels cops.
Com que l’Hortensia era de salut delicada i només sortia per anar al banc i a comprar allò que necessitaven per menjar i viure, el Ramiro s’encarregava de treure el gos dues vegades al dia. Ell, mentre anava pel carrer, portava el Danko lligat curt, no pas perquè fos agressiu sinó perquè la seva fama de raça perillosa causava temor als vianants i provocava que els altres gossos s’hi encaressin i el bordessin quan se’l trobaven. El seu amo, en comptes de passar de llarg amb discreció per evitar enfrontaments, es posava a discutir amb els posseïdors dels animals i els insultava. En el moment en que la disputa era a punt d’arribar a les mans, el Ramiro es treia una pistola de reglament que sempre duia a la butxaca del pantaló i llavors els seus rivals feien mutis i se n’anaven discretament vorera enllà. Ell, en tant que fill de militar, havia obtingut el permís d’armes quan era jove, poc després que li fixessin el subsidi d’invalidesa que rebia de l’Estat, i això li donava una autoritat i un poder que no tenien els seus interlocutors.
Un matí de gener, poc després de Reis, el Ramiro i l’Hortensia van entrar en una forta discussió per qüestions econòmiques. Ella li retreia que era un disbauxador i que les pensions que rebien amb prou feines els permetien arribar a fi de mes. El motiu era que l’home feia temps que anava a una timba a jugar i darrerament hi perdia molts calés; llavors tornava a casa embogit i descarregava la seva ira en la germana i el gos. En anteriors ocasions la picabaralla s’acabava quan ell li demanava diners i ella cedia donant-li uns quants bitllets de 50 euros dels seus estalvis, però aquest cop l’Hortensia es va plantar i es negà en rodó a deixar-li més cèntims del seu compte personal. El Ramiro, fora de sí, la sacsejà violentament i el Danko, alarmat per l’estranya conducta del seu amo, començà a bordar. Ella gemia mentre el seu germà seguia llançant-li improperis i l’agafava pel coll; el gos, a mesura que l’agressor anava alçant la veu, també augmentava els seus lladrucs fent que l’escena esdevingués insuportable. “Prou, prou”, semblava dir el Rottweiler mostrant més enteniment que el seu amo.
Llavors succeí allò que ningú s’esperava: en un rampell, el Ramiro es va treure la pistola Astra de la butxaca i li clavà un tret al pobre animal, que quedà estès a terra a l’instant. La dona, espaordida, començà a xisclar com una boja i el seu germà, ofuscat pels crits i molt nerviós, li engegà un tret també. Les dues víctimes restaren inertes, sense vida, sota l’esguard perdut de l’atacant, quan uns veïns, alertats pel soroll, trucaren a la porta. Com que el Ramiro no els obria, avisaren els mossos d’esquadra; aquests van acudir al cap d’uns vint minuts i, en vista que ell es feia el sord, van espanyar la porta i entraren dins. Van trobar l’ancià al saló, assegut en la seva poltrona i encara amb la pistola al puny; l’Hortensia, morta al seu costat, bo i enfonsada en l’altra poltrona, i el gos estirat damunt la catifa enmig d’un toll de sang. “No queria hacerlo, pero me obligaron” van ser les úniques paraules de l’homicida. I se’l van endur. L’endemà, els diaris portaven una ressenya en les seves pàgines interiors que deia: “Una altra mort per violència domèstica a Barcelona”.
D’acord amb la reflexió inclosa en el primer paràgraf, caldria preguntar-se qui de debò va ser l’ “irracional” en aquesta història. Casos semblants de violència es produeixen a diari en el nostre país per culpa del comportament dels anomenats “animals racionals”, també dits persones.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria