Cada dia s’obre una nova oportunitat d’estimar i ser feliços (21.2)

M. 1452

Segueixo amb la història de la setmana passada que il.lustra el pensament de l’epígraf i que ben segur haurà deixat corpresos a força lectors i lectores del Montpeità. Després del terrible accident que costà la vida a l’Antoni i al seu fill Bernat de només 3 anys, transcorregué un llarg període de desconsol i patiment. Als primers mesos, tant la Maria Teresa com els seus sogres estaven immersos en un silenci feixuc i amarg que els impedia comunicar-se amb normalitat entre ells. Només la cridòria dels nens, el Jordi i la Sílvia, corrent i jugant per la casa despreocupats, trencaven aquella quietud lacerant i donava alè per anar superant lentament la tragèdia que havien viscut. Per sort, la Maria Teresa tenia una germana, la Roser, que era molt alegre i jovial, i els anava a veure sovint. Feia temps que festejava amb un noi d’Artés anomenat Pere i planejaven casar-se a l’abril de l’any següent al santuari de la Verge de la Salut de Viladordis. Per descomptat que la jove vídua i els seus sogres hi estaven convidats. Finalment arribà el dia de noces i la cerimònia religiosa se celebrà tal com estava previst. Ella anava de blanc i el Pere li feia molt bona parella amb el seu elegant vestit gris perla, camisa blanca i corbata de color granata. La Maria Teresa, acompanyada dels seus dos fills, va presenciar el casori amb un sentiment de recança i il.lusió alhora, mentre els seus sogres, que encara no havien superat la pèrdua de l’Antoni, s’ho miraven com a mers espectadors i sentint-se uns estranys enmig de tanta xerinola.
El banquet tingué lloc a l’Ateneu de Manresa. La Maria Teresa amb els nens s’asseia en una taula rodona al costat dels sogres i 5 convidats més que venien de part del nuvi. Entre dos matrimonis de mitja edat hi havia en Jaume, vidu també, i sense fills; era un home ratllant la quarantena, de rostre ferreny, cabell fosc ondulat i mirada lànguida. La seva expressió de cara amagava un dolor i una pena que de tant en tant dissimulava amb un somriure trist. Estava assegut just enfront de la Maria Teresa per bé que amb prou feines van tenir ocasió de creuar-se unes paraules. Però ell la guaitava tota l’estona amb posat seriós i quan ella alçava la vista per trobar-se amb la seva mirada, ell sobtadament baixava el cap com si l’enlluernés la lluïssor dels seus ulls. Després del pastís nupcial i el brindis amb xampany, els cafès i els licors, l’ambient s’escalfà i se sentiren crits i rialles a dojo. Una orquestrina amenitzava la sobretaula amb cançons de José Guardiola, el Dúo Dinámico, Antonio Machín i de Nat King Cole entre d’altres. La gent s’animà i, després del ball inicial dels nuvis, les dues parelles de taula foren de les primeres a acompanyar-los en una pista cada cop més atapeïda. Al cap d’una estona sonà la música de “Solamente una vez”, i en Jaume i la Maria Teresa restaren en silenci mirant-se l’un a l’altre. Inesperadament ell s’aixecà i li demanà de ballar aquella cançó que ben segur li portava tendres records del seu passat. Ella guaità els seus sogres com demanant-los permís i tots dos van assentir amb el cap. El nen i la nena, que en aquell moment s’estaven cruspint amb deler uns cornets de vainilla i xocolata, romangueren asseguts a taula com dos bons minyons, sota la tutela dels avis.
I aquella música tan trista i dolça a la vegada, els embolcallava i els bressava com si estiguessin dalt d’un vaixell ensomniat, solcant un oceà ple d’onades de sotsobra i de neguit. Un devessall d’emocions els aclaparà mentre el cantant de l’orquestrina desgranava la lletra d’aquella tonada meravellosa i, de cop i volta, fitant-se els ulls, van albirar una llum que semblava insinuar un horitzó d’esperança; una esperança que tots dos necessitaven per superar el mal tràngol que havien viscut. El món no s’acabava amb una desgràcia sinó que continuava girant i feia que el sol sortís cada matí amb la promesa d’un nou dia.
Després d’aquella primera trobada es van veure sovint per Manresa i ella va saber que la dona del Jaume havia mort feia setze mesos d’un tumor cerebral. Abans que li detectessin el tumor havien intentat tenir un fill però Déu no els el va donar. Quan va morir, ell no es podia fer la idea de la seva absència i fins i tot intentà suïcidar-se. Però gràcies als amics i sobretot al Pere i la Roser, va poder sortir de la terrible depressió que l’ofegava i que duia la seva vida al límit del que podia suportar.
A mesura que la relació sentimental amb el Jaume anava a més, el desassossec de la Maria Teresa també creixia: com s’ho faria per dir als seus sogres que havia trobat un altre amor? Què passaria amb els nens que havia tingut amb l’Antoni? A diferència del seu primer marit que era fill únic, el Jaume tenia 3 germans més: dues noies més grans i un xicot més jove que ell. Menys el noi, les dues germanes estaven casades i tenien fills. El petit de la família treballava a la botiga de queviures dels pares mentre que el Jaume, ja casat i fent de viatjant d’una marca d’embotits de Berga, a l’edat de trenta anys i anant contra corrent, decidí canviar de feina i invertir tots els seus estalvis a comprar unes vinyes en una època on tots els pagesos de la comarca del Bages se’n volien desprendre a causa de la feinada que comportava conrear-les, incloent el risc de pedregades quan el raïm era gairebé madur o a punt de verema. S’havia especialitzat en tres tipus de raïm: el macabeu, l’ull de llebre i el somoll. Disposava del seu propi celler i feia un vi que ell mateix anava a vendre als restaurants i a les botigues especialitzades. No era un negoci per fer-se ric però almenys mantenia la tradició familiar per línia materna, ja que els seus avis eren pagesos i ell havia viscut bona part de la seva infància entre ceps.
La setmana que ve, en l’últim capítol d’aquest relat, veureu com els nostres personatges, malgrat la tragèdia que havien viscut en carn pròpia, van saber aprofitar una nova oportunitat d’estimar i ser feliços.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin