0 Shares 454 Views

Cada dia s’obre una nova oportunitat d’estimar i ser feliços (21.1)

8 març, 2019
454 Views

M. 1451

Aquesta història és real com la vida mateixa però els seus protagonistes són ficticis. L’he situada en el marc de St. Fruitós als anys 60, tot i que hauria pogut passar a qualsevol altre lloc i en qualsevol època.
L’Antoni era fill únic, vivia amb els seus pares en una casa de St. Fruitós, i a l’edat de disset anys es va enamorar d’una noia de quinze. Fou un amor sobtat, totalment imprevist, que es manifestà quan tornava de Manresa amb el cotxe del Creus. S’havia desplaçat a la capital del Bages a fer uns encàrrecs per a casa seva i, en anar a cercar l’autobús a la pujada de Puigterrà cantonada al carrer de Guimerà, allà se la va trobar, parlant amb una amiga. Discretament es va enfilar al cotxe de línia i de la finestrella estant va romandre embadalit contemplant la bellesa angelical d’aquella noia mentre a la vorera, de cara a ell, enraonava amb una amiga. Tenia la cabellera castany clar, llarga i ondulada, amb una cinta al cap; els ulls de color turquesa brillants com dues pedres precioses i la cara de nina. Portava un vestit-faldilla de color blanc estampat amb floretes verdes, roses i blaves que li arribava fins als genolls, sostingut per un parell de tires a les espatlles que realçaven la seva figura joveníssima. Un penjoll de cuir trenat suspès del seu coll amb un cor de nacre li queia al bell mig dels seus pits incipients; calçava sabatilles d’estiu de color cru cordades amb sivella. En el moment que el xofer del Creus engegà el motor, la noia s’acomiadà de l’amiga i pujà a l’autobús; passà pel costat de l’Antoni somrient, amb la vista fixada amb algú del darrere. El noi girà el cap i va veure com saludava a una dona gran i s’asseia al seu costat; ell tornà a mirar endavant però ja no veia els clatells dels passatgers sinó el rostre d’una fada: la seva fada. I la volia per ell. Estava decidit a parlar-hi tan bon punt arribessin a St. Fruitós.
Quan el cotxe del Creus s’aturà davant la Casa de la Vila, el jove va esperar que baixessin els passatgers i que la nineta dels seus ulls anés pel passadís camí de la sortida. S’aixecà del seient en veure-la passar i es posà al seu darrere. Per aquelles coses del destí, la noia, que duia una bossa grossa, ensopegà amb el peu i per poc que no va caure a la plataforma del xofer. El Quim, en un acte reflex, la va agafar per la cintura i va evitar que tombés per terra. Després de l’incident, ella el va mirar sense perdre el somriure, es va espolsar el vestit i descendí de l’autobús. I ell al seu darrere. Caminaren junts camí de casa i el noi es va sorprendre que ella, la Maria Teresa, el conegués i en canvi ell no tingués ni idea de qui era i on vivia. “Esclar que les noies canvieu de fesomia tan de pressa i us feu dones tan aviat que, quan te n’adones ja esteu casades i amb fills”. Això li va dir ell a ella com una ocurrència però es veu que li va fer gràcia i a partir de llavors es van trobar sovint; van festejar durant 5 anys fins que, en tornar l’Antoni de fer el servei militar a Menorca, es van casar. I, com que era hereu i fill únic, van anar a viure a casa dels pares d’ell.
Passaren els anys i la vida els somreia. Tots dos treballaven: ella a l’oficina d’uns grans magatzems de Manresa i ell fent de pagès per a casa seva, ja que menaven diversos camps de conreu dins el terme del poble i un hort. Mentrestant havien nascut dos nens i una nena preciosos i la parella era feliç veient-los créixer. Realment s’estimaven molt i a ella no li havia costat gens adaptar-se al nou entorn familiar car, en la llarga etapa de festeig, ja havia tingut ocasió de conèixer els sogres: eren atents, discrets i de bon conviure. I adoraven els seus nets.
Un capvespre de juliol, mentre els nens estaven jugant al corral de casa, el més petit, que es deia Bernat, es va clavar accidentalment una forca al ventre de la cama esquerra i no li va sortir sang. Ni l’Antoni ni la Maria Teresa eren a casa en aquell moment i els avis es van espantar; en assabentar-se que el metge de capçalera estava fent visites i era ilocalitzable, van fer avisar el fill que justament havia anat a regar a l’hort, per tal que vingués corrents i portés el nen a urgències, a Manresa. Entre plors de la criatura de només 3 anys, va arribar l’Antoni pantejant i, sense prestar gaire atenció a les explicacions dels seus pares, de seguida va agafar el petit en braços i el va ficar dins el cotxe, un RENAULT 8 de color blanc; el va posar estirat al seient de darrere mentre ell conduiria el vehicle fins a l’hospital. Uns instants després sortien del poble i, en arribar a la bifurcació amb la carretera de Berga coneguda llavors com l’ “empalma”, ell, ofuscat i nerviós com estava, no va fer cas de l’stop i un camió-cisterna de la Campsa, que venia a tota velocitat de Sallent després de descarregar el combustible en una benzinera, els va envestir per la dreta, picant de ple contra el lateral, doblegant la carrosseria per la força de l’impacte i arrossegant el cotxe de l’Antoni fora de la calçada fins a encastar-lo contra la soca d’un plàtan de la carretera. Un xoc terrible que va provocar la mort instantània del pare i el fill. Mentre esperaven l’ambulància, el xofer del camió, un home de mitja edat, desesperat, que no havia resultat ferit en la topada, només feia que posar-se les mans al cap i exclamar amb llàgrimes als ulls:
“Dios! Dios! Qué he hecho!”.
Just al cap d’una estona, ja fent-se de nit, la Maria Teresa tornava de la feina amb el cotxe del Creus i, malgrat adonar-se que hi havia un embús a la interjecció de les dues carreteres, no s’imaginava que la causa era un accident mortal que la tocava molt de prop: va veure, això sí, que la guàrdia civil i uns quants voluntaris encerclaven un munt de ferralla, i que un altre membre de la Benemèrita dirigia el trànsit amb un xiulet a la boca i movent els braços insistentment, obligant als conductors dels vehicles a circular. L’ambulància amb les dues víctimes ja havia marxat cap a Manresa i el camió-cisterna de la Campsa encara era allà, aparcat al voral. Per tant, com que degut a la confusió del moment ningú la va avisar, no va ser fins que va arribar a casa que li van explicar el que havia passat. Ella no s’ho podia creure, i durant molts dies, per no dir mesos, va caure en una profunda depressió. Havia quedat vídua als 29 anys, amb dos fills petits i uns sogres que ja mai més no tornarien a ser els mateixos.
La setmana que ve continuaré explicant aquesta història on veureu que, enmig del dolor, també hi ha esperança.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com