0 Shares 37 Views

Boleros

11 de maig de 2022
37 Views
Foto: GettyImages

L’any 2004 Maria Isabel, de nou anys d’edat, va guanyar el festival d’Eurovisión Junior amb la cançó “Antes muerta que senzilla”. No és estrany que vagi guanyar perquè era una nena bonica, amb un gran ritme, un somriure molt graciós, i amb una desimboltura que va ser una bomba. Recordo que les paraules, antes muerta que senzilla, moltes persones se les van fer seves, i les senties a dir en moltes ocasions, com si fossin una volguda i esperada revolució d’alguna cosa. Actualment, Maria Isabel té vint-i-set anys i després de donar les gràcies als seus seguidors de tots aquests anys, diu que es retira del món de la música perquè pateix ansietat i es vol recuperar amb tranquil·litat. Li desitjo molta sort.
Quan jo sentia cantar aquesta cançó i també veia per la TV a Maria Isabel de nou anys, pensava que amb el temps havien passat moltes coses, que hi havia hagut molts canvis en els valors i les formes, i esperava, desitjava, que fossin per bé. A ella li va servir per donar-se a conèixer i entrar de ple en el món que ella volia, i això és important.
Vaig recordar que quan jo tenia nou anys, com ella, el que podia cantar en el pati de les monges del poble, tot fent rotllana amb les altres alumnes era: “Si quieres subir al cielo y ver al niño Jesús deja las cosas del múndo y abrazate con la cruz, si quieres jugar has de ser muy lista, lista, y has de saber de saltar” Jo estava prou contenta cantant aquesta cançó amb les companyes tot saltant a la rotllana; és clar que aquesta cançó no era per tenir fama, però tampoc no puc dir que la cançoneta em vagi traumatitzar.
Per sort quan jo tenia nou anys, a casa teníem una petita ràdio Philips, que no parava de tocar de tot el dia. Va ser una sort que a tots els de casa ens agradés escoltar la ràdio per trencar la sonsònia del temps de dictadura. Va ser per això que jo vaig sentir cantar els boleros de Lorenzo González. Amb el to afectuós de la seva veu, jo quedava captivada. I no cal dir de les lletres que tenien els boleros com: Cabaretera, Niña, Piel canela, Hola, què tal, No se lo digas a nádie… Ja sé que eren lletres molt endolcides de música lleugera, música popular, però i què! En aquest món de tendresa sempre n’hi ha faltat i n’hi falta. Quan jo sentia. “Cabaretera, mi dulce arrabalera, te quiero en mi pobreza y núnca he de cambiar…” jo em quedava fascinada. Suposo que ara els joves dirien que jo flipava.
Més endavant, la vida donà voltes i vaig descobrir el ritme frenètic de Boney M. Vaig començar a ballar de discoteca en el Pacha d’Eivissa. Poder saltar, ballar, moure’t al teu ritme va ser una gran alliberació, enrere quedava el fet que per poder ballar haguessis d’esperar que un noi et vingués a “buscar”. En aquest temps ja estava casada, però encara era jove i amb l’Amadeu ens ho passàvem molt bé amb aquests nous ritmes i també gaudíem dels balls quan posaven els “lents” perquè ens poguéssim abraçar. Són records, sí, i per molts anys els pugui tenir. Ara m’ho passo molt bé mirant l’esdeveniment musical a TV3, Eufòria.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com