Aventura marinera.

M. 1443

Quan encara no hi havia televisió, ni ordinadors, ni existien els grans mitjans de transport que ara existeixen, en una petita ciutat situada prop del mar, vivien la Carla i el Daniel -que eren germans- i també el Francesc que era el seu millor amic. El Francesc tenia un gosset que es deia Treski.
Vivien prop del port de la ciutat i és per això que s’hi podien passejar moltes vegades. Solien quedar embadalits mirant els vaixells i els agradava fabular sempre al seu entorn. Deien que quan serien grans entre ells tres comprarien un vaixell i es dedicarien a fer viatges fantàstics. Veurien meravelles construïdes pels homes, paisatges magnífics i persones de llocs llunyans que tenien altres costums i maneres de fer… i la Carla sempre deia que volia anar al país de les sirenes.
Un dia de tardor van sortir a passejar tots quatre: la Carla, el Daniel, el Francesc i el Treski. El Treski estava content ensumant aquí i allà i els tres amics, com de costum, es miraven les barques i els vaixells que es trobaven atracats i també miraven el moviment dels treballadors del moll.
Es van meravellar quan es van trobar davant d’un vaixell de veles blanques que tenia la passarel.la posada per poder-hi pujar. Era molt bonic. Es van quedar parats mirant-se’l i els va fer estrany que no es veiés ningú a coberta, i aquella passarel.la tan ben posada els va temptar.
– I si fós un vaixell que es pot visitar? –va dir la Carla.
Els dos amics es van mirar amb complicitat i de seguida es van posar d’acord en pujar-hi amb la condició que no tocarien res de res.
Amb els cors bategants van pujar la passarel.la i es van trobar a coberta del vaixell en un tres i no res. Estaven engrescats.
– Mireu el timó! Ara sóc a popa oi?
– Guaiteu el pal major que n’és de gruixut!
– Jo ara sóc a proa!
El nostre vaixell serà com aquest! Van dir alçant el cap per mirar les blanques veles. No es van poder estar de baixar l’escala que conduïa dins el ventre del vaixell, els feia il.lusió descobrir el camarot del capità. El van trobar fascinant, allà hi havia una gran bola del món, mapes brúixoles, llarga vistes i molts estris posats sobre una gran taula de fusta.
Estaven tan absorts per tot el que veien i amb tot el que s’imaginaven que, de moment, no es van adonar del que passava. No va ser fins al cap d’una estona que van notar que tot es gronxava una mica.
– Què passa? – va dir el Francesc- No noteu que això es belluga?
Van apuntar els tres nassos a l’ull de bou i van empal·lidir. El vaixell havia salpat i ja eren molt apartats del moll.
No cal que ens espantem -es van dir-, sortirem a coberta i demanarem al capità que torni a terra, tampoc estem tan allunyats…I van pujar l’escala amb precaució, però el que van veure i sentir els va deixar esglaiats. Aquell vaixell era un vaixell de pirates!
Parlaven d’un botí de joies i objectes valuosos que no havien pogut vendre i que de moment el portarien a l’Illa –deien.
Van tornar a baixar l’escala mentre sentien la cridòria que feien aquells facinerosos, ara que ja sabien que ningú els podia sentir. Es van adonar que dins el camarot del capità serien descoberts de seguida. Van buscar un amagatall i van trobar un celler fosc. Feia fortor de vi i d’humitat però es van arraulir allà dins bo i agafant el Treski perquè no lladrés. Estaven molt espantats. Van passar hores i la gana i la set els va començar a turmentar.
– Hem de mirar de trobar una mica de menjar aquí no ens hi podem pas quedar per sempre, van dir. I es van penedir de no haver-se deixat veure de seguida ja que segurament que els haurien deixat anar, potser en un bot, cabil.laven espantats.
Van arribar fins al racó de la cuina; però, com ja era d’esperar, un dels pirates els va enxampar. L’home va deixar anar un crit esgarrifós i els va fer sortir a coberta fins a portar-los davant del capità.
– Capità!, tenim polissons! -va cridar.
La Carla, el Daniel i el Francesc van sentir la mirada de tota la tripulació i van veure la mala cara del capità. El contratemps que sentien tots se’ls dibuixava a la cara.
Vés per on aquests marrecs s’havien hagut de ficar dins el vaixell! Ells eren lladres, no eren assassins de nens, però tampoc els podien portar amb ells. I de cap manera els podien deixar anar en algun port ja que els nanos ara els podien identificar.
– Doneu-los un rosegó de pa i aigua; tot seguit, lligueu-los al pal major! Ordenà el capità, remugant que la canalla no l’hi havia agradat mai, perquè sempre acaben ficant-se on no els demanen!
Que diferent que el veien ara el vaixell! Quina por que tenien! I quin greu que els sabia haver estat tan imprudents! No sabien pas què els esperava, però res de bo era ben segur. Van decidir tancar els ulls i mirar de guardar al màxim les forces, encara que no sabien de què els podien servir. Estaven totalment a les mans d’aquells homes sense escrúpols.
No s’haurien pensat mai que un fort temporal els pogués salvar la vida, però així va ser . Va començar a bufar un vent molt fort i tot segui una pluja fortíssima, el vaixell va començar a trontollar, les onades cobrien tota la coberta i malgrat els esforços i la lluita aferrissada dels pirates, van perdre el control del veler. I no només això sinó que els pirates van anar caient dins el mar. Només la Carla, el Daniel i el Francesc van poder sobrevuire a aquell mar embogit perquè estaven ben lligats al pal major.
Quan el mar es va calmar, els nois es van deslligar com van poder i es van alegrar molt al veure que el Treski també s’havia salvat perquè s’havia amagat molt bé dins el vaixell. Un cop alliberats de les cordes, van ser conscients que si no lluitaven per sobreviure en aquella desferra de vaixell moririen tots.
No calia perdre l’esperança, van buscar el que quedaven d’aliments i miraven per on sortia el sol, s’orientaven per una brúixola i intentaven fer anar el vaixell en direcció nord, creien que era la direcció correcte per tornar a terra ferma. Resistien i això ja era prou important, encara que estaven molt angoixats.
Si no hagués estat perquè els seus pares van denunciar que havien desaparegut i tots els que els coneixien sabien que sempre es miraven els vaixells, a més, es va saber que en un dels vaixells hi havien vist persones de poc fiar que volien fer negocis bruts, i que havien salpat. Llavors, es va donar l’ordre de recerca.
Els van trobar al cap de cinc dies, per sort, sans i estalvis ja que els nois havien lluitat per sobreviure amb el que disposaven i havien sabut no perdre mai els ànims.
Quan van veure a l’horitzó el vaixell que els buscava es van abraçar tots tres. El Treski lladrava content. Van ser rescatats i a més van tenir una gran sorpresa que no s’esperaven pas. Les autoritats de la ciutat van fer arrencar la fusta del terra del vaixell i allà amagats hi van trobar els objectes de valor que els lladres havien robat.
De tots aquests esdeveniments se’n va parlar durant molt de temps a la ciutat on vivien, com també es parlava molt de la Carla, el Daniel i el Francesc; els consideraven uns herois, pel coratge i la valentia que havien tingut. De fet, tots tres reconeixien que havien viscut una gran i emocionant estrena de les seves ànsies de navegació

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin