Atracament

Aquesta setmana al programa Crims de TV3 ens van parlar d’un atracament de l’any 1985 al Banc de Sabadell de Valls. Em vaig mirar el reportatge, no per morbo, es que em va fer reviure vells temps, la dècada dels 80, temps en que els atracaments eren una cosa que sovintejava, malauradament pels que treballàvem en oficines bancaries.

Si em permeteu explicaré una mica la meva experiència, per sort per a mi no va acabar amb sang, aquells moments, eterns, moments que com sempre dic, bons i dolents, son els que configuren la nostra vida, la nostra historia, la nostra existència.

Efectivament, em trasllado a la mateixa dècada, en un local a la sortida del poble direcció Manresa, en aquella època hi treballava jo tot sol, sense cap més companya ni company. No jutjaré ni la persona que em va atracar, ni les seves motivacions, ni el sistema social que vivíem en aquell moment. Nomes explicar en primera persona la meva experiència.

Era el mati d’un dia qualsevol, com sempre havia començat a treballar amb normalitat, i de sobte, al migdia, entra un individu amb el cabell grisos i ulleres, es treu una pistola, em posa el canó a l’alçada dels ulls i em deixa anar el típic “això es un atracament” no recordo si en català o en castellà, però ho vaig entendre perfectament, nomes tenia ulls pel forat del canó de la pistola. Tot seguit em deixa anar una frase complementaria dient, més o menys: “estem vigilant la teva família, fes el que et dic i no passarà res”, com podeu comprendre aquesta sentencia va fer que em tremolessin les cames i se’m regiressin totes les vísceres del meu cos.

Volia els diners de la caixa forta, li vaig dir que disposava d’obertura retardada, crec que eren 10 minuts, i em va dir que molt be, que s’esperava. Després de tancar amb clau la porta de la carretera, ens vam amagar a l’arxiu, fora de la visió d’algun client que pugues venir a fer gestions a l’oficina; i en aquell període de temps van trucar al timbre i nosaltres, l’atracador i jo, quiets, immòbils, silenciosos .. i jo pensant, aquest ximplet et fotra un tret, era qüestió de nervis i era qüestió d’un trist segon.

Quan qui trucava veia que no hi havia resposta, marxava, estaven acostumats que al estar sol, si tenia que fer alguna gestió a correus o a l’ajuntament, tancava la porta i sortia a fer-la.  Tot i que ara pugui semblar grotesc o xulesc, el que us diré ara era pura intuïció de supervivència, el retard d’obertura de la caixa forta portava incorporat un avisador acústic, i li vaig dir a l’atracador perquè vaig pensar que quan sones l’avisador es pensaria que era una alarma i em fotria un tret al cap.

Finalment vam escoltar l’avisador de la caixa forta, la vaig obrir, va ficar els diners en una bossa, i em va fer anar al lavabo dient-me que m’estes allà quiet i que no sortir fins passat 10 o 15 minuts, i així ho vaig fer.

Després trucades a tot arreu, a la direcció de la meva empresa, a la Guardia Civil, en aquella època no hi havia Mossos, l’asseguradora, i va començar el segon capítol de l’atracament, declaracions, identificacions, judicis … però d’això ja en parlarem en un altre moment.

Que hi queda en el record? passar-ho malament, molt malament, nervis, molts nervis, por, molta por, la que vaig passar jo personalment pensant que podria ser el final de la meva vida, i la que vaig passar patint per la meva família ens mans d’un ximplet, que finalment vaig saber que no era veritat, l’individu en qüestió “treballava” tot sol.

El que si recordo, es que en el moment que vaig veure la pistola i vaig sentir la fatídica frase, la meva vista i el meu cap es van ennuvolar, com si mi m’hagués pujat de cop la sang al cap, als ulls, al cervell, tot un garbuix de pensaments, idees, imaginacions, que no em deixaven pensar fredament i amb claredat. Sortosament en vaig sortir il·lès.

Josep Sanfeliu

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin