0 Shares 223 Views

Amb encant

21 gener, 2020
223 Views

Els amics de la música de Sant Fruitós ho hem tornat a fer. Hem fet el nostre viatge com cada any, al setembre, com sempre. I aquest any hem anat a conèixer una miqueta el país de Gal-les i Cornualla.

Aquest any, no hem sortit amb autocar des de casa nostra, sinó que hem anat a l’aeroport amb taxi. Allà ens hem trobat amb el guia, en Venanci, molt bon coneixedor d’aquelles terres. Fets tots els tràmits embarquem cap a Londres, i un cop allà, ens espera un autocar conduït pel James Joseph que ens acompanya part del viatge.

La primera parada és a Standford upon Avon, on va néixer i viure una temporada en Shakespeare. Aquí visitem una mica la ciutat i, evidentment, l’esglèsia on està enterrat. Visitem la seva tomba i continuem viatge cap a Chester. Aquí ens hostatgem en un hotel amb un cert encant que li donaven els seus jardins.

L’endemà, després d’un bon descans, visitem Chester, una bonica població tocant ja a Gal-les. Té un passat romà i les restes arqueològiques, més o menys restaurades, es poden visitar tot fent un passeig. La ciutat és un encant, amb les seves cases entramades de fusta i la seva bonica catedral. Una cosa curiosa de Chester són els passadissos de cap a cap de carrer a l’alçada del primer pis plens de comerços i restaurants. Com a anèctoda podem dir que una part del grup es va retrasar i la resta ens vam amagar en un carrerò perquè no ens trobèssin. Al final un tip de riure i una bona estona.

Continuem el viatge i ens arribem a Conwy on visitem per fora el castell medieval, fem una petita passejada per les muralles exteriors des d’on podem contemplar una mica el panorama de la ciutat. I tot seguit, cap a Caernarfon on visitem el castell on Carles d’Anglaterra va ser investit Príncep de Gal-les. En una sala del castell es poden veure unes escultures del rei Eduard I d’Anglaterra i descendents seus com si fosin peces d’escacs.

Després d’això arribem a Llandudno on ens hostatgem a l’hotel S. Georg, l’encant del qual rau sobretot que està situat al passeig marítim. Aprofitem per fer una bona caminada pel passeig i contemplar la platja, on podem ja fer-nos una mica la idea de com sóm en aquest país les marees. És impressionant la diferència que hi ha entre la marea alta i la baixa.

El tercer dia és sobretot de paisatge. Travesem el Parc Nacional d’Snowdonia. Arribem a Portmeirion. Es tracta d’una ciutat, diguem-ne artificial, feta per un arquitecte gal-lès. És una mena de poti-poti de cases pintades amb colors pastel, jardins italians i renaixentistes amb plantes exòtiques, fonts ornamentals amb grans escultures…, en conjunt es feia estrany, però quedava bonic. Aquí hem gaudit d’un petit passeig amb un trenet que ens ha permès veure el paisatge que envolta Portmeirion. I travessant el Parc Nacional de Brecob Beacons, o sigui més paisatge, arribem a la ciutat de Cardiff, capital de Gal-les, on ens hostatgem. L’encant de l’hotel rau en què està davant mateix del castell.

El quart dia sortim de Cardiff i anem cap a les Cotswolds, considerada la regió més bonica de la Gran Bretanya. Allà visitem els pobles de Bibury i Bourton on the Water. Són dos pobles molt bonics, amb un encant especial que li donen tan el paisatge com les cases edificades amb la pedra del país d’un color daurat, els petits rius i els ponts, aixì com les zones enjardinades. Tens la impressió que en qualsevol moment et trobaràs amb Miss Marple. Havent dinat tornem a Cardiff on ens trobem amb un guia local que ens ensenyarà la població. Bé, això és un dir. El guia, resulta ser un home, ja bastant gran, de nom impronunciable, i tot ell una mica peculiar. Algú el defineix com “un pastor”, i realment ho sembla, només li falta el gaiato, vestit de qualsevol manera, inclús ensenya el melic, parla un castellà fatal i es limita a ensenyar-nos la zona del port. La part més cómica és quan ens vol dir una paraula que no li surt i diu que és la matèria del “checho”. Al final resulta que ens volia parlar de la pissarra i “checho” era “techo”… I a sobre es va ficar al jardí de la politica catalano-espanyola… En fí… La visita al Bute Park la fem pel nostre compte, només el parc, el castell no. Val la pena, és bonic, arbres espectaculars i, com que s’acosta la tardor, els colors ja comencen a annunciar-la. Juguem una estona a cuc i amagar amb un esquirolet la mar de simpàtic.

Al sortir, disfrutem breument de la bonica façana de l’Ajuntament. Aquí ens acomiadem del James Joseph, a partir de demà tindrem un altre xòfer.

Donem la benvinguda al Mikel, el xòfer que ens acompanyarà fins al final del viatge i enfilem cap a Bath. Ni tan sols coneixia l’existència d’aquesta ciutat i he de dir que va ser una gran descoberta. Ciutat patrimoni de la humanitat té com a punt fort les Termes romanes, però hi ha moltes altres coses com ara el pont Pulteney, que té una certa retirada amb el Ponte Vecchio de Florència, la preciosa abadia del segle XV i l’impressionant Royal Crescent, una plaça immensa on una increïble construcció d’habitatges d’arquitectura gerorgiana en forma de mitja lluna, dóna nom a la plaça. Visitem les termes romanes, una meravella. L’aigua una mica verda, ens van recomanar que no la toquéssim. A part d’això, als “forofos” de la història i de les pedres antigues ens va encantar, ens va faltar temps per veure-ho tot. Havent dinat marxem ja cap a Cornualla, cap a Truro. Una pallissa d’autocar. Aprofitem per explicar uns quants acudits i cantar unes quantes cançons. Quan arribem a l’hotel, resulta que “l’encant” és que no té ascensor.

Un grupet de nois forçuts ens puja les maletes fins a l’habitació. Ben mirat, l’encant són aquests nois. Al vespre, ens animem i sortim a donar una volteta, això, una volteta, perquè fa tant de vent, que gairebé ens arrossega.

I ja som al sisè dia. Com passa el temps! Primer anem al Land’s End, com si diguéssim el Finisterre d’Anglaterra. Paisatge de mar increïble, amb grans penyasegats on les onades espeteguen formant grans surtidors d’escuma, ja que fa tant vent com la nit abans, digne de veure, et fa sentir molt viu. També hi podem admirar unes quantes casetes típiques en miniatura.

Continuem el nostre periple i ens arribem a Portcurno on podem visitar tranquil-lament el curiós teatre Minach. Es tracta d’un teatre a l’aire lliure, construït sobre la roca vorejant el mar, de tal manera que contemplant l’escenari dóna la impressió que estigui penjat damunt les ones. I anem a dinar, que a la tarda ens espera una altra excursió que val la pena. Es tracta de Mont Sant Michel, germà petit del de Normandia. També està ubicat en una illa, però quan hi ha marea baixa s’hi pot accedir a peu. És una bona experiència.

Un cop arribats a la illa ens toca fer una bona pujada per visitar el castell i després, evidentment una bona baixada, i tornar altra vegada a terra ferma abans no pugi la marea.

Setè dia. Això ja comença a tenir gust de final. Però encara ens queden dos dies intensos. Avui anem a Tintagel, on la llegenda diu que va néixer el Rei Artur. Quan arribem ens sorprèn un vent molt fort i molt fred que ens obliga a treure totes les peces d’abric de les què disposem. I, vès per on, toca fer una bona pujada a peu. El paisatge és impressionant. Mar per totes bandes, enfurismat pel vent. Creuem un pont i estem penjats damunt de l’aigua. És increïble, s’ha de viure. Arribem al castell de Tintagel. Només hi ha quatre ruïnes, però boniques. Cal fer servir l’imaginació. Continuem amunt fins arribar a un lloc on hi ha una escultura que sembla un pop sicodèlic. Diuen que és el rei Artur. I els qui hi ha arribat primer s’han trobat amb uns nois que els diuen que els homes s’han d’agenollar al seu davant. Ho fan. També ens hi fem una foto de grup perquè quedi constància del pop, del fred i de què hi hem arribat. Al baixar, uns quants s’arriben a la cova de Merlí, però no hi poden entrar perquè la marea és alta i la cobreix. De camí cap a Salisbury visitem la bonica catedral d’Exeter.

I a Salisbury ens hostatgem a l’hotel Red Lion, l’hotel amb més encant dels què hem tingut. Funciona des del segle XIII i és realment encantador amb el seu jardí-terrassa, ple de flors, amb la façana de fusta entramada i el lleó vermell i amb les antiguitats presents en tot l’edifici. Però el més divertit és el camí per trobar les habitacions, un laberint… Havent sopat, fem una escapada per veure la catedral de nit. Tot fosc, gairebé fa por, però al final arribem a la catedral il-luminada, una mica fantasmagòrica, però per això mateix, bonica.

I hem arribat ja al darrer dia. Carreguem maletes a l’autocar i anem a visitar la Catedral. Allà podem veure l’esplèndid claustre, la Carta Magna original millor conservada i el rellotge mecànic més antic del món encara en funcionament. I la traca final… Stonehenge! N’hem vist tantes fotografies, que gairebé ens el sabem de memòria… Però veure-ho al natural és tan diferent! Com és possible que 5000 anys enrere poguèssin moure i aixecar aquelles pedres? Un recinte envoltat de misteri i de màgia, que cal veure i sentir de prop. També es pot admirar la reproducció d’unes quantes cabanes que expliquen com devien viure i treballar aquella gent.

Punt i final. Des d’Stonehenge enfilem ja cap a l’aeroport de Londres i cap a casa i falta gent! Ja podem començar a pensar en el proper viatge. A on serà?

Mª Dolors Algué

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria