Admirada Isabel-Clara Simó

A causa de la seva mort, m’he assabentat que patia una malaltia degenerativa; no en sabia res, potser per això la seva mort, a més de saber-me greu,m’ha sorprès.

Qui no coneix a la Isabel-Clara? Ha escrit una cinquantena de títols entre novel.la, poesia, teatre, assaig, teatre,articles de premsa… a més de moltíssimes altres activitats culturals. Era una dona que no parava, d’una vitalitat admirable.

Jo la vaig conèixer a través de Catalunya ràdio, fa una pila d’anys. Van ser unes tertúlies radiofòniques que portava en Jordi Vendrell, en les quals hi participaven a més de Isabel-Clara, Jaume Lorés, Vicent Partal, Sebastià Serrano, Avel·lí Artís Gener i altres… eren unes tertúlies molt apassionants i a mi m’apassionaven. Sempre hi aprenia molts punts de vista interessants a través d’aquestes persones, totes d’una gran vàlua.

Isabel-Clara era simpàtica, intel·ligent, directe en les seves conviccions, estimava profundament Catalunya, i sempre reivindicava la solidaritat i la justícia social. Va rebre el Premi Crítica Serra d’Or per el llibre “Històries perverses”, el Premi Víctor Català per “És quan miro que hi veig clar”, el Premi Sant Jordi per “La salvatge”. A l’any 2017 li van atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

He llegit alguns dels seus llibres, era com tenir una amiga que sempre t’explicava coses interessants i que et feien reflexionar. També admiro la seva sinceritat quan parlava en les nombroses entrevistes que li havien fet. En recordo una que li van fer quan s’havia quedat vídua, i va dir:
– “No puc dir que hagi assimilat del tot la mort del meu marit; quan paro taula, a vegades sense adonar-me’n, encara hi poso el seu plat”.
Em va impressionar la seva franquesa; a més, jo també sabia de què anava tot això, jo també m’hi havia trobat.

Teresa Riquelme

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin