Text: Txema Seglers
Hi ha cançons cisallades per la pols de la memòria, melodies que creus que no coneixes. Però, un dia, no saps per quina raó, et sorprens, ja de gran, taral·lejant aquella cançó desconeguda, i t’adones que la recordes sencera, i només perquè fa molt de temps, un estiu durant el viatge en cotxe d’aquelles vacances a la platja, vas sentir com els pares l’entonaven per reviure els anys de la seva joventut. Una joventut, però, molt diferent de la teva, de color gris, que reivindicava la lluita contra la pena de mort en temps del dictador. Es tractava, aleshores, de sortir d’un país en blanc i negre, i començar de nou. Al Alba, de Luis Eduardo Aute, va ser una d’aquelles cançons que els pares -i tants altres- cantaven a cor per no oblidar que, malgrat la foscor, un altre horitzó era possible. Composada l’any 1974, Al Alba va néixer com una tonada d’amor, sense pretensió d’esdevenir un himne contra els afusellaments del 27 de setembre de 1975. Però, potser per la bellesa de la melodia o pel secret que acull l’art, Al Alba va traspassar generacions fins a fer-se fotografia cantada d’un instant de la història. Avui dia, però, la cançó d’Aute s’ha despullat de contingut polític, i torna a la seva forma primitiva, la d’una albada d’amor, quan un pres confessa a la seva estimada, la por que sent abans que esclati la primera i sagnant llum del dia. El que no canvia, però, és escoltar-la de la veu de l’estimat Aute, per poder recordar, enmig de la dissortada pandèmia, aquells estius a prop del mar i l’esperança.
