A LA TAVERNA DEL MAR

Francesc Canellas 5 de maig de 2022

719 Views

A la taverna del mar hi seu un vell
Amb el cap blanquinós, deixat anar
Té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos
Sap que el temps ha passat sense cap goig
Que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota
És vell, prou que ho sent cada instant que plora
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho
Era, era quan era ahir encara
Era, era quan era ahir encara

I se’n recorda del seny, el mentider
Com el seny que li va fer aquest infern
Quan a cada desig li deia, “demà tindràs temps encara”

I fa memòria del plaer que va negar
Cada albada de goig que es va frenar
Cada estona perduda que ara li fa escarni
Del cos llaurat pels anys

A la taverna del mar, hi seu un vell
Que, de tant recordar, tant somniar
S’ha quedat adormit damunt la taula
Damunt la taula
Lletra: Lluís Llach (adaptat d’una poesia de Konstantin Kavafis, ‘El vell’)

Kavafis reflexiona sobre les oportunitats perdudes i el problema inexorable del pas del temps, i ho fa a partir de dos tòpics clàssics: Carpe diem i l’oposició seny – rauxa.
Aprofita el temps, viu intensament cada moment i no vulguis guardar les energies per després, perquè potser, quan les intentis utilitzar, s’hauran atrofiat (Carpe diem).
S’ha parlat molt del seny català, però, de vegades convé que hi hagi rauxa i que no tot passi pel sedàs de la reflexió i la raó; els sentiments, l’impuls intuïtiu i una certa bogeria ben entesa també tenen el seu valor. Com passa moltes vegades, trobar l’equilibri és l’objectiu a seguir i, com és sabut, això no és fàcil.
En el poema el vell mariner es lamenta de les ocasions perdudes i, si ara fos a fer, la rauxa hauria guanyat més d’una vegada al seny. L’últim vers (s’ha quedat adormit…) marca dissortadament el camí del final.
És aconsellable escoltar la versió musical de Lluís Llach, mentre es llegeix el poema