La meva família, la de part del meu pare, viuen molt escampats per diversos llocs. Una bona part viuen a França, una altra part a Nova York i una altra a Carolina del Nord. Els oncles, tietes, i també alguns cosins i cosines ja s’han mort. L’última cosina de la qual he tingut notícia, vivia a N.Y. i va morir a causa de La COVID.
Amb una part de la família que queda, ja no ens comuniquem. Amb una altra sí, però només per Nadal. Encara ens enviem postals nadalenques escrites a mà, i solem fer un resum del que ha estat l’any. És una manera de donar-nos senyals de vida malgrat la distància. Des de uns anys però, amb alguns familiars ens vàrem trobar per internet, això ha fet que amb aquesta part ens comuniquem més sovint, ens enviem més fotos, i sabem més coses de la seva vida. En fi que és una manera fàcil de tenir-nos més al corrent del que ens teníem abans.
La comunicació que tinc més sovint és amb la cosina que viu a Carolina del Nord. Ja fa dies, per l’ordinador em va sortir la foto d’ella, i va començar a escriure’m dient-me si jo coneixia un organisme mundial que tenia molts associats i que tenia relació amb el Banc Mundial. Que era un Organisme per combatre la pobresa, que feia el bé a persones necessitades, persones grans, finançar projectes per a fer ajudes de moltes menes… Que ella hi estava associada. Del nom d’aquest Organisme que em va donar, jo en tenia no idea, i així li vaig dir. Em va contestar que era estrany, ja que era molt famós, jo vaig pensar en la Creu Roja, UNICEF… però del nom de què em parlava no en sabia res. Llavors em va enviar una foto d’un senyor que era un dels presidents d’aquest Organisme del qual em parlava; a més de la foto, just a sota hi havia números i codis.
De manera que si jo volia hi podria entrar, només calia clicar algun d’aquells números que ella em deia i jo ja hi quedaria inscrita tal com ella ho era. A mi em va fer molt estrany que la cosina de C.N. em parlés d’aquests temes, ja que sempre hem parlat només de temes molt familiars. De primer vaig sentir estranyesa, després en veure que gairebé em pressionava, em vaig molestar. Li vaig dir que ja m’ho pensaria, ella va insistir bo i dient que no refusés aquesta ocasió d’entrar-hi, ja que era un lloc interessant per a persones de la nostra edat… Açò ja vaig sospitar obertament de què no podia ser la meva cosina l’autora de tot això que m’escrivia, li vaig dir que ja m’ho pensaria; em va acomiadar, i vaig tancar la conversa sense voler escoltar res més.
Vaig telefonar al meu fill explicant-li tot això que havia passat; ell em va dir que tal com jo pensava allò era una estafa total, que havia fet molt bé de creure que no era la meva cosina sinó que era d’alguna mala persona de les que per desgràcia en corren moltes. No m’ho havia pas cregut, per tant, no havia passat res. Vaig pensar que aquest fet havia quedat enrere, no no. Just l’endemà, em torna a sortir a l’ordinador a foto de la cosina de C.N. amb la nota «Bonjour famille, comment ça va?»-ens comuniquem en francès. Aquesta vegada ja no li vaig contestar, tenia la foto d’ella somrient a la pantalla de l’ordinador. Llavors se’m va acudir fer una cosa, que tampoc jo no sabia què podia passar, però m’hi vaig arriscar. Vaig posar el ratolí sobre el cap de la meva cosina i vaig clicar un clic! I va ser del tot instantani! El cap de la cosina va desaparèixer i tot seguit va sortir el cap d’un home per a mi desconegut. He de creure que aquell home, era l’impostor, el que es feia passar per la cosina. Ja no va sortir més, suposo que es va sentir descobert.
La meva cosina de tot això no en sabia res.
