No seria millor i més intel·ligent que intentéssim prevenir i buscar la manera de minimitzar el problema de l’allau de focs que han assolat el nostre país aquest estiu, per no haver de patir tant a l’hora d’apagar-los? Cada vegada fa més calor i hem de lamentar la propagació de grans incendis forestals, destinant molts més esforços a controlar-los. És evident que els danys que causen, tan econòmics com morals, són quantiosos i, en molts casos irrecuperables.
Abans eren moltes les famílies que vivien de la feina al bosc. A les cases, durant els hiverns, s’encenia la llar de foc cada dia per fer bullir l’olla de la verdura i mantenir la cuina calenta. Después de sopar, en hi asseiem una estona per fer petar la xerrada. Els propietaris dels boscos netejaven el sotabosc amb els matxos, tallaven els pins vells i en feien feixos per vendre’ls als forners o a particulars, perquè no els faltes mai llenya seca durant hiverns glaçats d’anys arrere. També preparaven els troncs rectes que s’endguien els camions per fer bigues, llates, portes, o encofrats per el ram de la construcció.
Els boscos eren una font de riquesa, i qui en posseïa se’n guanyava molt bé la vida!
Aquelles activitats mantenien el bosc ben viu i net, fins que, al cap d’uns anys, aquelles tasques ja no van ser rendibles i van haver de megar. I així hem arribat a la situació en la que ens trobem: desoladors incendis forestals que ho arrasen tot. Masies, urbanitzacions, pobles, i tot el que troben al seu pas. I ara què?
La gestió forestal, el manteniment dels boscos i la prevenció d’incendis haurien de ser una prioritat primordial i permanent. No només cal mobilitzar-se quan tenim la tragèdia al damunt, quan el foc crema i arrasa tot el que arreplega al seu pas.
No en tenen culpa la gent que habitualment puja a la muntanya a passejar i fer excursionisme, els boletaires, els caçadors, agents rurals, o altres professionals que treballen per intentar protegir el nostre patrimoni natural. La vida moderna, la meixadesa, i la manca de beneficis per als propietaris de grans masses boscoses han propiciat que les clapes de bosc siguin cada dia més extenses, més brutes i més perilloses.
Si tots coneixem aquest problema, les administracions en són els primeres responsables. Per què no podem entendre la importància que té cuidar els nostres boscos i mantenir-los en millors condicions per evitar que si cali foc i és cremin?
Ja s’acosta l’hivern i, possiblement ens oblidarem del que ha passat aquest estiu exageradament calent. Después de tan foc que hem patit enguany, no sé si serem capaços de ser prou llestos i conscients per trobar la fórmula d’acabar amb els maleïts incendis que, en pocs minuts, són capaços de canviar el silenci d’un entorn plàcid i bonic i convertir-lo en un d’aspre, tenebrós i mort.
Prevenir sempre serà més eficient i menys costós que lamentar. Els governs, amb les flames enceses i la gent apartada de casa seva, van fer moltes promeses, molts projectes… A veure com anirà tot! Penjaran cascavells als esbarzers que ens avisin quan es cali foc, o faran neteja?
Com és això?
És ben curiós que no tinguem la mateixa cura amb l’oli d’oliva que la que solem tenir amb el bon vi negre que habitualment guardem en ampolles de vidre fosc, a la temperatura adequada, en el recó més fresquet del celler.
Molts anys han passat des que érem molt més curiosos amb l’oli d’oliva que amb el vi. El guardàvem com un tresor en un lloc gairebé secret i fosc, o enterrat dins una tenalla, perquè deien que la llum el perjudicava i el feia ranciejar. No es collia oli cada any i l’havíem de dosificar i guardar per si de cas.
Ara acceptem que estigui envasat en recipients de plàstic de parets transparents i, en moltes ocasions, ni ens adonem de l’origen d’aquest transcendental producte amb el qual ho amanim gairebé tot i fem servir per cuinar allò que ens mengem.
En molts casos veiem confusament explicitat que, en les etiquetes de l’oli d’oliva verge extra, s’amaga el fet que tenim davant nostre el resultat de barreges què només en alguns casos respecten una certa uniformitat i la certesa de que és el que és.
No trobo lògic, que en una botiga agrària, cinc litres d’oli extra verge valguin deu euros o més el litre, i en un supermercat, el mateix producte, o un de semblant, en valgui sis o set.
Quan veus això, t’adones què, tan amb l’oli com el vi, el més important no esta en el que diuen les etiquetes, sinó amb el producte que hi ha dins.
