Avui, després de tant, he mirat enlaire.
Tinc una fosquíssima taqueta d’humitat al sostre del dormitori.
Ara ho sé.
Hi ha la mirada que s’hi imanta, indefugible,
però amb ulls que a penes reconec he après a esquivar-la.
I aprenc, tanmateix, a fitar,
un dia, de l’alba al vespre, l’eternitat.
I qui sap si allà dalt va creixent,
desmesorada la taqueta.
Tant és perquè, al capdavall,
tot és qüestió de temps.
Passi el que passi serà sempre,
massa prematurament,
que se m’esfondrarà el sostre.
Josep Civit i Mateu
El tema del pas del temps explicat a partir d’un fet anecdòtic: la petita taca d’humitat al sostre del dormitori.
Cada cop que entres al dormitori veus la taca; t’atreu com un imant, aprens a esquivar-la, però ja forma part de la teva vida. Està allà, però amagar-la encara que utilitzant el títol del poema (tàctica de l’estruç), intentis fer veure que no hi és. No sempre és bo amagar el cap sota l’ala.
El rellotge del temps és igual; el camí de la vida va avançant, “de l’alba al vespre cap a l’eternitat”. La taca, com els anys, creix. El final és prou conegut: “passi el que passi s’esfondrarà el sostre”, “s’esfondrarà la vida, segurament massa prematurament.
Acceptar el pas del temps i viure en plenitud cada moment seria la lliçó que indirectament ens transmet el poema.
Josep Civit i Mateu (1958) ha publicat una bona col·lecció de llibres de poesia i ha guanyat diferents premis literaris. Enguany ha publicat el llibre “Pell de sal”.
