No callarem, les dones. No callarem.
Contra el silenci de la història
que ens ha esborrat sens compassió. Conscienciació.
No hem existit, les dones,
tot practicant la submissió
que ens inculcaven en la infància. Marginació.
Ens han negat la nostra força.
Han esborrat els nostres dons
massa cronistes de la història.
No hem existit, car no s’ha escrit
en els seus llibres, la nostra vida.
No callarem, contra l’oblit, les dones.
Fa massa segles que ho fem.
Defensarem el que ens pertoca.
No callarem. Exigirem tots els drets
ja conquerits i lluitarem pels que ens neguen.
Igualtat en el treball i la família.
Paritat en les religions que ens anorreen. Com la nostra.
Igualtat en l’educació i en el poder de decisió
de les escoles, de les empreses,
ajuntaments, universitats, institucions.
Fora per sempre la imatge cruel de tants homes
comandant el món, sense la dona.
No callarem les dones. No callarem.
Rosa Fabregat
Ara fa poc dies, finals del 2024, moria als 91 anys Rosa Fabregat i Armengol. Va ser una de les veus femenines més innovadores de la literatura catalana, cultivant gèneres com la poesia, la novel.la i l’assaig. De formació universitària, es va llicenciar i doctorar en farmàcia. La seva activitat professional li va impedir dedicar-se a la literatura i fins que va complir 45 no va veure publicat el seu primer llibre.
Defensora dels drets humans i de clara mentalitat feminista, bona part de la seva poesia és una denúncia en relació a la situació de la dona en la societat. El poema que tenim avui és el millor exemple del que acabem de dir.
Ella creia en la igualtat de gèneres i, davant de l’actitud d’una part de la població, eminentment masculina, els seus poemes són crit molt potent a favor de les dones.
Contra la desigualtat en el treball, en l’escola, la família, les institucions, la manipulació històrica, el menyspreu en les esferes religioses…No callarem, les dones.
Fins ara el món l’han dirigit els homes i així ha anat, i així va encara; davant d’això : NO CALLAREM.
