L’hora del vermut: “O caixa o faixa”

Narcís Lupón 7 de setembre de 2023

343 Views

Aquesta expressió s’utilitza normalment quan es vol emprendre una cosa amb totes les nostres forces, com una decisió definitiva, i s’està predisposant a acceptar i assumir els resultats fins a les últimes conseqüències.

Si actualitzem la dita en el present polític català i en aquesta última legislatura al Congrés Espanyol, no seria pas una expressió apropiada, ni de bon tros, de fet, els nostres polítics s’han passejat per Madrid sense cap rumb ni determinació.

Ara precisament a la “capital”, la política espanyola gira entorn de la investidura del president del govern.

L’aritmètica parlamentària és clara, no i a cap majoria absoluta, tot depèn de les diferents sumes entre partits per arribar al màxim necessari.

En aquest punt, tothom coincideix que qui té la paella pel mànec és el president Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. De fet, no deixa de ser curiós, que tots aquells que ara necessiten al president a l’exili, són els mateixos que fa anys que el persegueixen, menyspreen i el volen empresonar.

Durant aquests dies hem assistit a uns estira-i-arronses entre els partits polítics Catalans i Espanyols, d’aquestes negociacions han sortit alguns acords per la Mesa del Parlament i pels grups propis al Congrés.

Ara caldrà esperar al ple del dia 26 i 27 de setembre a on Núñez Feijóo es presentarà a la investidura i sabrem si és el pròxim president Espanyol.

Pel que fa a la investidura, tinc clar que negociar amb un estat, que saps que menteix i no compleix cap acord és d’entrada complicat per no dir impossible.

L’opció que defenso és la del bloqueig. Un “o caixa o faixa”, un cop d’efecte ferm per abocar a l’estat a una repetició electoral fins que entengui que sense una amnistia i un referèndum, no i a res a parlar.

Perquè espero equivocar-me, però no arribarem mai a l’amnistia i menys el referèndum, si no tenim una posició de força i bloqueig real i contundent.

Si tenim memòria i recordem el 155, l’exili i la repressió, així com l’atac a la llengua, la cultura o l’espoli fiscal, entre altres greuges cap al nostre país, queda clar, que el PSOE i PP, són el mateix, o han demostrat sobradament, per tant, cal un NO a la investidura com una “casa de pagès”.