Racó de poesia: Balada de les dames del temps passat

Francesc Canellas 22 de juny de 2023

314 Views

Digueu on o bé en quin país

viu Flora, la bella romana,

Arxipíada o bé Taïs,

que li fou cosina germana,

Eco, que quan crideu contesta

enllà d’un riu o d’un estany

i que fou bella sense mida?

Què s’ha fet de les neus d’abans?

On és la prudent Eloïsa,

per qui va ser castrat i frare,

a Saint Denis, Pere Abelart?

Pel seu amor passà tal prova.

I així mateix, on és la reina

que va ordenar que Buridan

fos llençat dins un sac al Sena?

Què s’ha fet de les neus d’abans?

La reina Blanca, com el lliri,

que cantava amb veu de sirena,

Berta, Alícia o Beatriu,

Haremburgis, senyora del Maine,

i Joana, la de Lorena,

que fou cremada a Rouen,

on són, oh Verge Sobirana?

Què s’ha fet de les neus d’abans?

Príncep, no pregunteu on paren

ni avui ni la setmana entrant.

Us remeto a aquesta tornada:

Què s’ha fet de les neus d’abans?

François Villon (trad. Feliu Formosa)

Beatus ille, Carpe diem, Locus amoenus, Ubi sunt, Tempus fugit… són un conjunt de temes literaris, originaris del món clàssic llatí que van ser molt utilitzats a partir del segle XV.

Aquí François Villon, poeta francès de la segona meitat del XV, agafa dos d’aquests motius: Ubi sunt, on són? I Tempus fugit, el pas el temps és inexorable. En les tres primeres estrofes del poema, l’autor fa un llistat de personatges famosos per diferents causes i es pregunta (ubi sunt) què ha passat en les seves vides? Què s’ha fet de les neus d’abans? Aquí, ‘neus’ té el significat de bellesa, fent referència a les dames d’abans. En el món antic, la dama havia de tenir la pell blanca per ser considerada una bellesa.

Comentem alguns dels noms del poema:

Flora i Taïs, cortesanes romanes.

Arxipíada, model de bellesa.

Eloïsa i Abelard, protagonistes d’un tràgica història amorosa del S. XII.

Buridan, una llegenda el situa com un dels amants de la reina Margarida de Borgonya, esposa del rei francès Lluís X. La reina ordenava assassinar els amants després d’un nit apassionada i llençar-los al Sena.

Blanca de Castella, esposa de Sant Lluís, rei de França.

Berta, mare de Carlemany; Joana , Joana d’Arc…

La reflexió final de François Villon és molt clara: Tu, lector, no et preguntis on són els nostres o les nostres avantpassats, pensa que, tempus fugit, a tu et passarà el mateix.

Segurament el poema hauria estat millor posar-lo a finals de la tardor o primers de l’hivern i no en plena primavera, però…