Opinions de sobretaula: Una llengua de segona

«Buenos días. Cómo te encuentras?». Sento mentre entro al despatx mèdic de l’hospital amb el meu fill petit. Té 6 anys i té por que el punxin. Està molt neguitós. Somriu nerviosament mirant directament la doctora als ulls. I és que qui no està neguitós quan va al metge?. «Siéntate» li diu. Però ell es queda dret, temorós. Al final li mostro la cadira i seu.

I a partir d’aquí comença la visita. Una bateria de preguntes i instruccions. Totes en castellà. El nen viu en un entorn catalanoparlant però entén perfectament el castellà. Gentilesa de l’escola i els mitjans audiovisuals. Però no diu res, no es mou, no contesta a cap pregunta i no obeeix cap instrucció. Està paralitzat. Ella s’adona que el nen no l’entén. Primer fa com si res i continua fent la seva. Però el nen no reacciona i al final em mira a mi amb cara de pocs amics perquè jo faci alguna cosa. I sí, acabo fent de traductora simultània perquè tots dos puguin interactuar. I que quedi clar que el petit entén el castellà, que no em vinguin ara amb què cal el 25% de castellà a l’escola, només faltaria!. El què passa és que els nervis l’han col·lapsat. Està nerviós i espantat. Molt espantat. I això el bloqueja i no entén res, i com que no entén res, cada cop ho està més, de nerviós. Al final mig plora quan se li acosta i li crida un «No, no, no! No em toquis!». I a mi em puja la mosca al nas. Surto de la consulta ben indignada. És la tercera vegada que anem a veure aquesta doctora en un any i mig. I sempre passa el mateix. Ella no cedeix mai, ni una paraula amb català. Tant costa mostrar una mica d’humanitat amb un infant? Tant costa aprendre quatre frases en català per donar confiança? Són les mateixes de sempre! «Respira per la boca», «Obre la boca», «Seu aquí», «Posa’t allà». No li demano que escrigui un tractat, només quatre paraules tranquil·litzadores. És que no em crec que una persona que s’ha empollat tota la farmacologia, anatomia, simptomatologia, etc. d’una carrera tant memorística com la medicina sigui incapaç de retenir quatre frases i repetir-les a un nen espantat. És falta de voluntat, dic més, és falta d’humanitat. Perquè si veus que un infant pateix, la teva humanitat hauria de portar-te a fer un esforç per alleujar-li el patiment. I més essent metgessa pediàtrica. Sento molta ràbia, molta impotència. La meva llengua avui no ha servit per res. I aquesta doctora li ha donat una lliçó devastadora al meu fill, la de que la nostra llengua no val per res. Avui m’he sentit ciutadana de segona al meu país. Avui sóc el prototip del català emprenyat. De la trempera de l’u d’octubre a això. Com xais camí de l’escorxador.

Com ens hem de veure! 

Marina Puigdellivol

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin