34è Concurs de Contes Montpetit 2023 – Ènia Mas Lao – 5é EP Monsenyor Gibert

Per: Ènia Mas Lao – 5é EP Monsenyor Gibert / Il·lustracions: Clara Oliveres

L’Íngrid era una nena d’onze anys, pèl roja, amb les típiques pigues al nas i els ulls verds. No li agradava la verdura, però li encantaven les pel·lícules de màgia: desitjava tenir superpoders. En general era una persona molt riallera però un dia les seves rialles van canviar per complet i ara mateix sabreu perquè.

Tot va començar una tarda, quan el sol deixava una claror immensament bonica. Aquells últims rajos de sol que quedaven entraven per la finestra de l’habitació de l’Íngrid. Ella es sentia il·luminada per la poca llum que hi havia mentre estava jugant amb la seva mare a dames i el seu pare feia el sopar, una bona amanida, croquetes i macedònia de fruites.

L’Íngrid va moure una fitxa. La mare va eliminar la fitxa. I, abans que l’Íngrid pogués tornar a moure la seva, va sonar el telèfon de casa. El pare va contestar i l’Íngrid va parar bé l’orella.

– Si sóc jo, germana, és clar. Què? Si… ja… bé… Què passa? La Queralt? Si… Com? No pot ser!

I indignat va penjar, i va pujar les escales fins a dalt de tot.

– Què li passa mare? – Va interrogar l’Íngrid.

– No ho sé. Haurem de parlar amb ell, però de moment deixa-li temps al papa- Va afegir la mare en veu baixa.

I tot seguit va pujar les escales per parlar amb ell (ja sabeu allò que passa, a vegades els adults demanen temps, però no són capaços de donar-lo).

La Queralt era la cosina de l’Íngrid. Passaven molt temps juntes. Encara que era rossa com el Sol, era la millor companya per jugar a fer encanteris i les dues somniaven en ser bruixes de les bones. Per això, sentir el nom de Queralt i veure la cara de patiment del pare, l’havia deixat preocupada. A l’Íngrid li van passar mil i una coses pel cap: potser s’havia barallat a l’escola i l’havien expulsat, potser s’havia obert el cap i ara duia una tira de punts al front, potser s’havia trencat una cama i durant mesos hauria de preparar els encanteris assentada.

S’anava fent fosc, el pare i la mare es van adormir, però l’Íngrid es va quedar amb l’intriga de saber què li passava al seu pare, que de normal era un home alegre i divertit. Mentre seguia fent hipòtesis abans adormir-se, va passar una cosa una mica inesperada: a l’Íngrid li va caure una pestanya i sabeu què significa això? Doncs sí, que podia demanar un desig! I així ho va fer.

– Vull tenir superpoders per ajudar – I se’n va anar a dormir amb esperança.

El matí següent era un matí plujós, amb trons i llamps. A l’Íngrid li van venir ganes de fer una poció i comprovar si el seu desig s’havia complert. Mentre estava estirada al sofà li van venir moltes espècies al cap, que si farigola, que si romaní, que si una mica de menta… i després de les espècies… un ull de granota, tres dents d’all, un bigoti de ratolí… Bbbbrrrruuuummmm! Un fort soroll va interrompre els pensaments de la nena. Es va dirigir cap a la seva habitació, que era just a sobre del menjador. Pujava les escales més ràpid que un llamp, a tota velocitat, gairebé de quatre en quatre. Va entrar a la seva habitació amb por i intriga, però nomes va trobar un llibre amb el títol “Diari d’una bruixa, (amb encanteris inclosos)”. I si s’havia complert el desig?

A la primera pàgina del llibre hi havia una norma imprescindible:

“Ningú no pot veure el llibre: si el vols ensenyar, aquest llibre desapareixerà”

Ho tenia molt clar. L’Íngrid faria el possible perquè ningú no veiés el llibre.

La mare la va cridar per dinar i va amagar el llibre sota el matalàs. A l’hora de l’àpat, els pares li van tornar a parlar de la Queralt (amb la història del llibre se n’havia oblidat!). Resulta que tenia una malaltia sense cura i l’havien hagut de portar a l’hospital. L’Íngrid va esclatar a plorar i a cridar descontroladament. La volia veure. La volia veure ja! Així que els pares no van tenir més remei que acompanyar-la a l’hospital. Només entrar, la va trobar molt diferent. Tenia morats per tot arreu, i ja no tenia el seu preciós cabell arrissat. La va abraçar com si no hi hagués demà i la seva cosina es va perdre entre els seus braços.

Però, igual que la Queralt, l’Íngrid no era una persona que es donés per vençuda fàcilment. Així que de seguida que va tornar a ser a casa va pensar en el llibre i va pujar a la seva habitació. El va treure de sota el matalàs, el va abraçar i li va demanar si la podia ajudar: aquest cop tenia un problema de veritat. El llibre es va obrir sol i a la pàgina hi deia: si un greu problema has de arreglar, una mica d’ulls i nas hauràs de barrejar. D’on els trauria? Es va assecar les llàgrimes amb la màniga i va continuar llegint els ingredients: 1 gota de pluja, 4 dents d’all, 1 pota de llebre, una pestanya de fada i el cabell d’una noia amb algun nom que comenci per Q,K,C.

La gota de pluja seria fàcil. El dia anterior havia plogut i en alguna planta hi hauria una gota de pluja, així que es va dirigir cap al jardí. Evidentment que en quedava una i la va agafar amb un potet de vidre, però mentre ho feia, va sentir un petit soroll que venia d’un gran arbust. S’hi va acostar, i va veure una fada que repartia pols màgica.

– Hola petita fada, que em deixes demanar-te un favor?- va preguntar l’Íngrid. La fada va fer un bot, es va girar, i es va posar sobre una branca.

– Tu també? Què vols una pestanya, oi? Al final em quedaré sense, però va, té- I li va entregar

Ja tenia dos ingredients. Va anar al congelador i va treure quatre dents d’all.

– Pare, has caçat una llebra? – No s’ho podia creure!

Ho tenia gairebé tot. Li faltava un cabell d’algú amb un nom que comencés amb Q, K o C… La Queralt! Com ja hem explicat, els medicaments havien deixat la Queralt sense cabells, però per sort van poder arrencar-li l’últim que li quedava. Estava nerviosa. Aconseguiria que allò funcionés? Va anar al lavabo i ho va barrejar tot. Després va tornar a l’habitació i li va donar la poció a la cosina, que la va trobar horrible. Eeeeecccccssss!!

Una setmana després va tornar a sonar el telèfon i el pare el va agafar. Però aquest cop la cara del pare no va ser la mateixa. La boca se li allargava amunt. Els ulls li brillaven i no va marxar per estar sol. La malaltia s’estava curant.