Ostres les braves com m’agraden! N’hi ha de quadrades, rectangulars, de mil formes possibles i de diferents mides i colors. Cuinades de moltes maneres, fregides directament, pre-bullides i després fregides, amb oli d’oliva o gira-sol i així fins a l’infinit.
Finalment, si afegim la salsa, que sempre ha de ser picant -no he entès mai allò de: “unes braves, però que no piquin”- doncs ja tindríem un plat senzill, però que pot ser excels.
Les braves al final són el preàmbul del què pot ser un gran dinar normalment de tapes. Si les braves són bones, això ja fa esperar que tindríem un bon dia.
De fet, els que ens agrada menjar bé, i no estic parlant del preu, hem fet peregrinacions al Bar Catalunya a Sant Joan de Vilatorrada o el Bar Tomàs de Barcelona, a la part alta de la ciutat, en ambdós casos, les millors braves del món!
Tot plegat em serveix de fil conductor per explicar el que va passar ara fa pocs dies en la celebració del comiat del 35 aniversari del nostre setmanari.
En un moment es va generar una conversa curiosa sobre si era adient posar braves o no en la mateixa celebració.
De fet, alguns comentaven, com jo defensava, que les braves eren el començament d’un bon àpat. El bàndol contrari, defensava amb vehemència, en Gregori Partagàs, liderant la proposta, que les braves es podien posar sense cap problema en una celebració informal sense tenir perquè sopar.
En tot aquest garbuix d’opinions, riures i comentaris, vàrem saber el perquè no hi havia braves a la celebració, fet que va exaltar encara més un debat curiós i molt divertit.
La presidenta del Montpeità, va explicar que davant d’aquest atzucac, va fer servir el seu vot de qualitat en una reunió (va subratllar que era la primera vegada que ho feia), per dir que no a les braves, argumentant, encertadament segons el meu punt de vista, que el setmanari ha de celebrar coses, com de fet estàvem fent, però sota una cautela d’austeritat i en la seva justa mesura i que la celebració no havia de ser un sopar, sinó un pica-pica informal.
Bingo! Vaig pensar.
Perquè aquesta mentalitat, molt catalana, és la que segurament ha fet perdurar un miracle com és el Montpeità.
Austeritat en fer les coses perquè tot rutlli, perquè els números quadrin, perquè les coses es facin bé i tot vagi endavant sense estirar més el braç que la màniga.
Penso en la de desenes de persones del poble que s’hi han implicat en un passat i present, i puc afirmar que sí, el Montpeità és un miracle meravellós.
De fet, no em cansaré de dir i repetir fins a l’extenuació, que el Montpeità és un patrimoni cultural i històric del nostre poble, i que entre tots hem de fer el possible per conservar-lo, donar-li suport, participar i tirar-lo endavant.
Per molts anys, Montpeità, salut i Braves!!
