0 Shares 603 Views

Un dinar amb l’Alfred Figueras.

9 de febrer de 2018
603 Views

Enguany l’Ajuntament commemora el 120è aniversari del naixement de l’Alfred Figueras. Jo no gosaré fer cap aproximació a la seva vida perquè essent una persona molt coneguda i apreciada com a artista pintor, ben segur ja disposa de biògrafs i estudiosos de la seva trajectòria tant humana com artística. Em limitaré tan sols a posar el meu granet de sorra i evocar un jorn de l’any 1964, a la torre del seu mas de Sant Fruitós, on s’hi va fer una graellada en la que hi van participar la seva família, el meu oncle Ramon, la tieta Engràcia i la iaia Dolores de ca l’Escrigues, una germana de la tieta i el seu marit vinguts d’Artés, la tia Alberta, els meus pares i jo, a més d’uns quants convidats del poble. Si no vaig errat, els meus cosins Miquel i Josep no hi eren degut a que l’un feia de cuiner a França i l’altre el servei militar a Barcelona. L’Alfred Figueras no era un estrany per mi ja que de vegades l’havia vist a la terrassa del Cafè del Mig enraonant amb la gent, i mon pare m’havia dit que aquell home tan obert i afable era conegut com “el pintor”.
El motiu de la celebració de la graellada al seu mas es devia al fet que feia poc que havien operat el tiet Ramon del ronyó a la Clínica Puigvert de la Ciutat Comtal, i el cirurgià que el va atendre al quiròfan era un metge uròleg molt bo en el seu ofici, anomenat Pumarola. Agraït per l’èxit de la intervenció, el meu oncle el va voler convidar a un dinar al poble i, parlant-ne amb l’Alfred Figueras i la seva filla Clàudia que eren amics de la família i passaven temporades a Sant Fruitós, van decidir muntar la graellada a la seva finca, a l’aire lliure, just davant mateix de la torre.
D’aquell matí d’estiu recordo la frisança del meu tiet mentre esperava els convidats i la seva preocupació perquè tot sortís bé. Ell era l’amfitrió i, com que darrerament tenia bones relacions amb gent influent i de negocis de Barcelona, sabia a què s’exposava: fer venir un reputat uròleg del Cap i Casal de Catalunya a un poble de pagès perdut del Bages que llavors no sortia ni en el mapa era força arriscat. Potser per això va comptar amb l’aquiescència i la complicitat de l’Alfred Figueras, fill també de Sant Fruitós, i entre tots dos van organitzar la festa.
Passat el migdia es van aturar davant de ca l’Escrigues, al nº 105 de la carretera de Vic, dos automòbils conduits per uns senyors de mitja edat, acompanyats de llurs esposes i fills petits. Eren el doctor Pumarola i el seu germà, també metge. L’oncle Ramon i la tieta Engràcia els esperaven al portal de casa seva en companyia del matrimoni d’Artés i, a mesura que anaven sortint del vehicle, van saludar primer els homes amb una encaixada de mans i a continuació les dones i els nens fent-los petons. Després d’unes paraules de benvinguda, van deixar els cotxes aparcats sobre la vorera i tots junts van iniciar el recorregut a peu fins al mas de l’Alfred Figueras, passant pel davant del cobert de la màquina de batre; fent drecera, van prendre el camí de Les Brucardes malmès per les roderes de carro, van travessar el torrent Fonteta amb la seva filera de pollancres i van entrar finalment dins la finca del pintor. Els meus pares i jo vam arribar-hi poc després, just quan la graella ja estava fumejant i s’hi començaven a col.locar els primers quarters de pollastre i les botifarres de cal Fusteret, enmig d’una alegre xerinola. La taula del dinar era feta a base de planxes de fusta i cavallets, amb unes tovalles de roba estampades que les cobrien per sobre. A mi, només posar el peu al mas, em va tocar ajudar a parar taula amb una estesa de plats, gots i coberts, acompanyats d’unes paneres ben plenes i unes quantes ampolles de vi negre i aigua. Mentre els homes xerraven bo i drets sota l’ombra dels pins, les dones seien en cadires i els nens s’entretenien corrent pel jardí. Altres dones, entre les quals la tia Engràcia i la meva mare, estaven atrafegades amb la graellada i preparant unes bones amanides. L’Alfred Figueras feia com de mestre de cerimònies i enraonava amb els uns i els altres amb molta afabilitat i de vegades responia a alguna broma somrient. Tenia el cabell fosc pentinat enrere, el front solcat d’arrugues i es posava una mica corb. Del seu rostre eixarreït destacaven les seves celles arquejades, els seus ulls inquiets, el seu nas prominent i un aire de persona refinada. Duia una camisa caribenya amb les ales per fora, uns pantalons de color beige i calçava mocassins. Mentre jo entrava i sortia de la torre portant la vaixella i els coberts, m’adonava que aquella casa no tenia res a veure amb les del poble, velles, llòbregues i amb ferum de bestiar; la de l’Alfred i família era una construcció moderna i avançada per l’època, d’estil mediterrani i amb molta llum. Anys més tard em van dir que l’havia dissenyat el famós arquitecte francès Le Corbusier, amic del pintor santfruitosenc, que ja havia deixat petja a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.
Tornant al que veien els meus ulls embadalits, recordo els quadres penjats a les parets amb predomini del blanc, el blau i els colors ocres, segurament per influència de la seva estada a la ciutat d’Alger, al nord d’Àfrica. També em van cridar l’atenció, apart del mobiliari auster i funcional, unes quantes escultures i gerros escampats arreu, i algunes figures i recipients de terracota. Vaja, que els qui vivien en aquella casa no eren pagesos, ni penjaven espigues de blat de moro al balcó, ni tenien femer ni corts de porcs. Tot allà dins traspuava art i bon gust.
Quan ja la graellada de pollastre i botifarres estava a punt i les dones anaven omplint les safates per servir a taula, la tieta Engràcia va aprofitar per escapçar amb els dits, a risc de cremar-se, alguns culs torradets de les cuixes dels pollastres per cruspir-se’ls allà mateix, amb l’excusa que els culs no agradaven a ningú.
L’àpat va acabar amb una bona sobretaula i tothom satisfet. Cap al tard, poc abans de que abandonéssim la finca del pintor, l’oncle Ramon va agrair a l’Alfred Figueras i família la seva bona disposició a acollir el dinar i, un cop plegades les taules, tots vam començar a sortir en comitiva del mas en direcció a ca l’Escrigues on romanien aparcats els cotxes dels metges. Pel camí de tornada vaig fer amistat amb una nena d’uns set o vuit anys (jo en tenia tretze), filla del doctor Pumarola, i vaig adonar-me que, malgrat ser un noi de pagès desgairat i tímid, li queia prou bé i no em menystenia. Recordo que, després d’acomiadar els convidats i quan els dos autos arrencaven lentament carretera avall, ella m’anava fent adéu amb les mans a través del vidre i amb una certa tristor en la mirada. A mi també se’m va emboirar la vista pensant que no ens tornaríem a veure mai més.
Deixant apart les petites emocions d’aquell dia, tant aquella nena com jo, i potser molts dels convidats a la festa, ignoràvem llavors que havíem dinat a casa d’un artista pintor reconegut arreu del món.

Miquel P. Cortina

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com