0 Shares 522 Views

Saber perdonar és la conseqüencia de saber estimar (16.3)

25 de gener de 2019
522 Views

M. 1445

Us recordo que aquesta història passa a Barcelona però podria esdevenir-se en qualsevol altre lloc. Reprenent el fil del capítol anterior ens trobem amb uns pares molt preocupats pel comportament estrany de la filla adolescent. Els havien arribat informacions no contrastades que l’Adela es drogava i anava amb males companyies. Això havia esverat el Manel i la Lluïsa fins al punt que ell va decidir espiar la seva filla a la sortida de l’institut. L’experiència de fer-ho encara el va angoixar més ja que, sense esperar-s’ho, es va trobar amb una forta discussió de la nena amb els seus amics. Però, tal com havia pensat, aquell dijous a la tarda es va tornar a amagar darrere els contenidors d’escombraries del xamfrà del carrer Roger de Flor per seguir els moviments de l’Adela. Aquest cop la filla només anava acompanyada per una amiga i les seguien els cinc gamarussos del dia anterior unes quantes passes enrere. El Manel va copsar que els xicots feien befa de les dues noies mentre aquestes fingien no escoltar-los enraonant entre elles i fent cas omís als insults. Quan tombaven pel xamfrà va veure com un dels nois empentava la seva filla i la feia caure a terra tot cridant:“Puta, més que puta!” I, canviant el to de veu afegia: “Per què no vols sortir amb mi? Perquè t’estimo massa i no et deixo tranquil.la?” Des del seu lloc de vigilància el Manel va sentir unes paraules inaudibles de l’Adela a les quals l’agressor va replicar: “De què vas, tia?…però si tu necessites algú que et dongui canya!”. La seqüència va acabar amb l’assetjador fent-li petons sonors a l’aire enmig de les rialles còmplices dels seus companys de brega. El Manel no es va poder contenir més; va travessar la calçada corrents fins al grup d’adolescents i, enxampant per la motxilla el que havia fet caure la seva filla a terra, amb el braç el va estirar i el va fer recular com un ninot fins al punt de fer-li perdre l’equilibri, però aconseguint mantenir-se bo i dret gràcies als seus amics. Llavors el pare, amb els ulls plens d’ira, va escridassar-lo: “Malparit! Cabró! Què li has fet a l’Adela?” La noia, que ja s’havia aixecat de terra, va exclamar: “Papa, deixa’ls! Ells són més que tu i et poden fer mal”
“Aquests? Que s’hi atreveixin!” I amb una mirada furibunda els va dir: “No teniu allò que s’ha de tenir per tocar-me un pèl!. Sou uns covards de merda!” I engrapant pel coll el xicot que havia empentat l’Adela, li va dir, cridant com un boig: “Si et torno a veure posar una mà sobre la meva filla et mato!”.
Els cinc joves no s’esperaven la irrupció del pare de l’Adela amb aquell rampell tan violent; van romandre uns instants quiets amb els ulls esbatanats guaitant-se els uns als altres i, sense dir paraula, van fugir pel carrer Ali-Bey. Llavors, amb dolçor, el Manel li va preguntar a sa filla: “Estás bé, nena? T’han fet mal aquests brètols?
“No, papa. Estic bé.”
Ja més calmats, caminaven tots tres en silenci per la vorera en direcció a l’Arc de Triomf quan el Manel va dir: “Bé, suposo que em donareu una explicació; qui són aquests que anaven amb vosaltres? Amics no crec que ho fossin, oi?”
“Són companys de classe” va respondre l’amiga.
Llavors l’Adela va afegir: “Quan siguem a casa t’ho explicaré tot”.
En arribar a la cruïlla del carrer Ali-Bey l’amiga es va separar d’ells i, un cop pare i filla van arribar a l’edifici on vivien, van pujar en silenci per l’ascensor; ell va obrir la porta de casa i tots dos van anar directament cap al saló-menjador. Mentre s’hi dirigien van topar amb la mare que, en sentir-los entrar, havia sortit de la cuina. El Manel li va fer un gest amb el cap i tots tres van asseure’s al sofà.
“La mama també?”, va preguntar l’Adela.
“Sí; la mama t’estima igual que jo i també ha de ser-hi.”
La nena va abaixar els ulls i el Manel va passar-li la mà pel cap acariciant-li els cabells.
“Digue’ns: per què et tracten tan malament els teus companys de classe?”
“Sóc una dissortada, papa! “Més valdria que em morís!”
“Però…què dius, ximpleta?
“Sí, papa, m’agraden els nois i no sé negar-me quan alguns em demanen de sortir. Amb els que he anat coneixent fins ara, la majoria intenten passar-se i aprofitar-se de mi”
La mare va interferir: “És normal que t’agradin els nois, filla. Tens una edat que sembla que el món sigui de color de rosa; a mí també em passava però sabia que com més els donava més en volien. Ells no tenen límit; ets tu qui els has d’aturar!”
L’Adela, llavors, va començar a somicar i tot d’una va exclamar: “Però què passa quan t’enganyen amb falses promeses i caus en el seu parany?
“Què vols dir amb això, filla?” va preguntar el Manel, tot intrigat.
Entre sanglots, l’Adela es va deixar anar; estava disposada a no guardar més secrets car havia perdut l’autoestima i sentia llàstima d’ella mateixa: “Pares, jo fumo porros des de fa temps i acostumo a anar de gresca amb companys de l’insti. No fa gaire, uns “tios” que no coneixia van convidar la meva colla de noies a anar a una festa; tot anava bé i ens ho passavem pipa rient i ballant com boges, fins que ens vam sentir marejades. Jo crec que algú ens va ficar una pastilla dins el got de refresc, ja que només amb el que vaig prendre, unes coca-coles, no n’hi havia per tant. Però jo em trobava a gust en aquell estat i vaig rendir-me al soroll d’una música estrident que em colpejava dins el cervell tota l’estona. Estava com surant en un núvol i tot girava i girava al meu voltant.” Es va treure un mocador de paper per sonar-se.
“Van abusar de tu?”
“No ho sé, papa!” Va respondre amoïnada la nena mentre s’incorporava del respatller del sofà fent una ganyota per evitar la congestió del nas; es va empassar saliva i afegí: “Només recordo que l’endemà tenia una ressaca de mil dimonis.”
El Manel i la Lluïsa es van mirar alarmats.
“Quan va ser això?”
“Per la festa del Halloween; us vaig dir que sortia amb unes amigues i…”
“Sí; i vas tornar a les tres de la matinada. Estàvem molt preocupats!” va tallar la Lluïsa.
“I per què no ens expliques les coses? Això que ens dius és molt greu!” va exclamar el Manel; “Et van drogar i ves a saber què van fer amb tu!”
“No va passar res del que t’imagines; els nois amb els quals sortim són de la nostra edat i no tenen la malícia dels xicots de 18 o 19 anys. Són molt innocents encara. Com a molt, ens fem petons i ens abracem una mica. Res més.”
“…I ho dius amb aquesta tranquil.litat! Qui et va parir!”
La Lluïsa va frenar el seu espós: “Va, home, és normal que flirtegin! No n’hi ha per tant! O és que nosaltres no ho feiem quan érem joves com ells?”
“..I la droga que li van posar dins la beguda? No ho trobes demencial?”
“Això ja és més greu, però segur que li servirà d’experiència en el futur”.
Mentre la seva dona insistia a treure ferro al comportament de la filla, el Manel va fer un flaixbac i pel seu pensament hi va passar d’una tirada tota la vida de l’Adela des que va néixer, revivint amb emoció entranyables moments de la seva infància. En aquell precís instant va prendre consciència que la seva “patufeta” havia crescut i ja era una dona. No podia parlar amb ella com quan era nena.
“Adela,” va dir-li finalment; “nosaltres els teus pares volem el millor per tu; no ens tractis com uns estranys; som els teus millors amics. No et faci vergonya comentar amb nosaltres tot el que et passa; som aquí per ajudar-te amb la nostra experiència i els nostres consells. Ja sabem que tot ara ha canviat i res no és el que era; vivim en una època molt perillosa en la qual els adolescents us feu grans en circumstàncies difícils. Nosaltres, els pares, volem adaptar-nos als nous temps i crec que ho podem aconseguir. A mesura que deixes la infantesa i et fas dona, cal que no confonguis l’autoritat paterna amb la de qualsevol nouvingut a la teva vida; mira sempre de fer-te valer. No permetis que cap home tingui poder sobre tu. No hi tenen dret! Si algun dels teus amics es pensa que és el teu amo, rebutja’l i fuig-ne. No li facis cas. Qui sigui capaç de maltractar-te és un masclista i no et mereix. Si caus en les seves urpes estàs perduda”. Davant el silenci avergonyit de l’Adela, el seu pare va donar-li aquest últim consell:
“…I si vols recuperar l’autoestima, deixa de fumar porros i torna a ser tu mateixa; veuras les coses més clares, et sentiràs més forta i ningú tindrà poder per imposar-te res”. Tots dos es van fondre en una abraçada. L’Adela estava contenta d’haver-se confessat amb els qui hi tenia més confiança; desitjava fermament que els consells que havia rebut en un moment clau de la seva vida no caiguessin en sac foradat; s’esforçaria perquè així fos. Tot d’una la mare, amb la vista emboirada, es va aixecar del sofà i va dir: “Vaig a la cuina a acabar d’enllestir el sopar”.
Minuts després, a taula, tot eren somriures mentre el Marc guaitava els seus pares i germana desconcertat. Massa jove per entendre-ho.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Protegir l’Agulla a fi de bé
28 views
28 views

Protegir l’Agulla a fi de bé

Redacció - 2 de desembre de 2021
Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?
36 views
36 views

Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?

Redacció - 2 de desembre de 2021
Trobada d’exalumnes de ballet de l’escola Paidos
101 views
101 views
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com