No m’agraden les tempestes. Fan que casa meva faci una mica de por. Quan hi ha tempestes, m’agrada escoltar la caixa de música que em va regalar l’àvia; m’ajuda a distreure’m i m’encanta la melodia que fa.
Vaig cap a la meva habitació i l’agafo de la taula. La poso al costat de la finestra i li faig corda. Comença a sonar la melodia.
No aconsegueixo distreure’m del tot, a fora plou massa fort i, a més, fa molt de vent. Sembla com si els arbres poguessin sortint volant en qualsevol moment.
De sobte, s’apaguen els llums de tota la casa, sembla que la tempesta és molt violenta i em molesta haver d’anar a buscar espelmes per il·luminar una mica l’habitació. Mentre me n’hi vaig, sento que el terra de fusta fa molt de soroll quan el trepitjo, cosa que m’incomoda bastant. És com si es pogués enfonsar en qualsevol moment.
Una vegada a la sala d’estar, obro el calaix on guardo les espelmes i l’encenedor. N’agafo unes quantes i les vaig repartint per tota la casa. Quan acabo de repartir totes les espelmes, m’adono que la caixa de música està sonant. Tinc por perquè jo no li he fet corda… ja feia estona que la música havia parat.
El soroll de la caixa juntament amb el soroll del vent de l’exterior, els llamps i la fusta cada vegada que faig un pas no m’agraden gens. Sembla ben bé una pel·lícula de por.
Tot i això, agafo una espelma i em planto a l’entrada de la meva habitació. Respiro. Agafo el mànec de la porta i obro lentament.
No hi veig res estrany, només que la caixa ja no és a la finestra, on l’havia deixada. Noto calfreds en adonar-me’n. Mentrestant, la música segueix sonant. Ni rastre de la caixa.
Em giro i, de cop, apareix la caixa al mig de la sala d’estar. Crido fort de la por que m’agafa. A la vegada que ressona el crit estrident per tota la casa, les espelmes s’apaguen.
Vaig corrent cap a l’entrada i intento escapar, però la porta no s’obre. Estic en un carrer sense sortida on sembla que, a més, està tot maleït.
Se senten crits i em dirigeixo cap a la zona d’on provenen. Em quedo paralitzada quan veig una figura: un monstre format per cadàvers. Té el cap d’una persona col·locat del revés, tres torsos enganxats amb sang, els braços formats per mans humanes agafades les unes amb les altres.
Em mira.
No hi ha res que jo pugui fer.
No hi ha ningú més.
I no en puc escapar.
Relat creat per una alumna de 3r d’ESO
