Regirant el passat: Un petó sota del cirerer.

M. 1400

Just prop de casa per la part del darrera, hi ha un veí que té un cirerer de cor de colom ofenós com no n’hi ha un altre.
–Si no fós per les maleïdes garses diu– Ja en queden pocs per la zona. Aquesta bonança mediterrània que ens aclapara en ple hivern ha precipitat la seva florida. Està preciós. L’altre dia, tot mirant-me’l em va fer recordar que precisament al peu d’un altre cirerer del terme de Sant Fruitós, s’hi va covar una senzilla i entranyable història d’amor fa una pila d’anys…
Un parell de cops l’any ens vénen a visitar la meva cosina Maria, el Pere, i un fill seu. (Ens agrada retrobar-nos) fe de Déu. Ens hem estimat sempre. Quan era joveneta venia a casa per ajudar a la mare que sempre anava de bòlit i li vesava la feina per tots els costats. Els hi preparo un bon suquet de peix dels que en són uns amants; ells porten coca enramada i una ensiamada mallorquina, de la qual, el seu fill n’és un gran especialista. Compartim meravellosos records d’un espai de temps de quan viviem en el poble; amb la calidesa de les paraules, tot esdevé més íntim, més precís.
Quan tenia setze o disset anys la Maria era una noia espigada i ben plantada. Bona com el pa blanc que aleshores començava a vendre’s als forns del poble. Algun jove li anava al darrera. Segons hem parlat en alguna ocasió, ni havia un que li agradava molt. Feia temps que es veien i començaven aquell estira i arronsa al sentir la agradable sensació que alguna cosa canvia en el teu interior. L’arribada d’aquell nou sentiment que de cop i volta ho capgira tot; l’amor.
Però l’arribada d’un nou forner, provinent de Tàrrega va canviar un xic les coses. El Pere Calafell, jove dinàmic i llençat, de seguida es va adonar de la bellesa de la Maria, i va instaurar en la seva ment, el propòsit que aquella cadernera la volia dins la seva gàbia. Va començar a assetjar-la mitjançant tots els medis que n’era capaç de desplegar, i de mica en mica, amb el consentiment patern va estassar aquell camp que en un principi semblava prou difícil d’aplanar. Pel que em va explicar la meva cosina esquerpa i malfiada intentava tenir-lo a ratlla, tasca a voltes, força complicada. El Pere es veu que era molt fogós i no sabia com fer-ho per satisfer en part, els seus desitjos sensuals. No ho entenia. Estava avesat a no trobar tanta resistència en anteriors relacions amb altres noies.
Una tarda de diumenge que volien anar al cine, el Sebastià els hi va dir que havien d’anar a collir cireres a un monumental cirerer en el terme de les Brucardes. Les havia de portar sense falta l’endemà a primera hora cal Marxant per dur-les a vendre al dilluns al mercat de Manresa. A contracor, els joves no van tenir cap més remei que acatar les ordres del pare.
Un pic a tros i el dos joves enlairats dalt de l’arbre collint el preciós fruit, el Pere va pensar que en podria treure rendiment d’aquella ocasió d’estar a soles amb la Maria mentres el seu pare feinejava en un petit hort a una cinquantena de metres. Va començar a fer el ruc que si verdes o madures, enarborat, tant si com no, volia petonejar-la. Ella s’hi resistia acalorada a les intencions d’aquell emprenyador, fins que esgotada la paciència va intentar fotre-li un mastegot. Al veure’l venir el galant es va apartar amb certa violència, i amb un gest desfasat va fer caure la cistella rasa, al terra.
-Ai el pare!!!, va murmurar ella. Van baixar amb compte de no trepitjar aquell escampall de cireres i recollir-les abans que se’n adonés el Tià. Atrafagats amb l’enrenou d’agafar-les entre les pedra, ell ho va aprofitar per fer-li el peto desitjat als llavis. El Pere va aclucar els ulls esperant l’hòstia que li cauria, però la Maria amb inaudita passivitat només li va dir:
-És això el que volies?- El noi, incrèdul va repetir amb vehemència la carícia, delectant-se amb la mel dels seus llavis. El suau contacta també li devia agradar a la Maria.
A partir d’aquell dia les visites a casa seva es van fer més freqüents. Es van casar i van tenir quatre fills; encara continuen junts. El Pere està fotudet però s’arrapa com una sangonella a l’ombra de la seva dona. La Maria continua sent la dona encantadora de sempre. És com una rosa deliciosa que perfuma l’àmbit per on giravolta, no sé… Té un encant especial la meva cosina.
Ara, que res del que ens expliquem transgredeix cap llei ni tampoc l’ordre de la nostre vida, li pregunto sobre aquell primer amor que es va despertar impacient en la seva consciència als disset anys. Amb un cert aire de ambigüitat i melangia respon:
-Que n’era de guapo!!!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin