–
ARA QUE L’ANY COMENÇA
No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.
Així s’explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.
Més enllà de temors i recances, s’obren sempre
blaus horitzons. Res no pot desviar-nos
del curs del riu de viure, però basta
la voluptat d’estimar, perquè l’aire
dringui a cada mot, i s’allargassi
l’eco que ens fa, si més no, perdurables.
Un personatge d’una esplèndida obra teatral (el temps i els Conway de J. B. Priestley) diu que el temps és un monstre que ho devora tot. Aquesta idea la trobem clarament en els primers versos del nostre text. El pas del temps és inexorable i condueix sempre al mateix final: una cambra fosca, que no cal explicar.
Davant d’aquesta crua realitat, el poema agafa un nou contingut a partir del final del sisè vers.
Ara fa pocs dies hem començat un nou any i, per seguir el costum, ens hem fet una sèrie de propòsits que cada any es repeteixen: aprendre anglès d’una vegada, anar al gimnàs més d’un dia, fer el règim adequat tot l’any, llegir l’Ulisses de James Joyce… i així podríem anar seguint. Martí i Pol ens dona una solució aparentment més fàcil: tenir la voluptat d’estimar. Nosaltres no aconseguirem desviar el “curs del riu del viure”, però ens sentirem més feliços, si som capaços de pensar altruísticament en els altres i mirar què podem fer perquè en el nostre entorn, el món vagi millor.
